La mort de l’“i tu més”

Situem-nos. Cas viscut uns quants cops. Tertúlia amb presència d’un representant del partit A (o pròxim al partit) el dia en què al partit A li esclata un cas de corrupció. I li dius que això de la corrupció és lleig i, sobretot, delicte. Resposta im-me-di-a-ta: “Sí, esclar, però el partit Z això ho ha fet multiplicat per 10”. Escolti, i a mi què m’explica del partit Z, jo li parlo del seu partit, que és l’A. Tàctica del senyor (o senyora) A: argumentar que el que tu estàs fent és defensar al partit Z. Durant anys aquest sistema li ha funcionat molt bé tant al partit A com al Z i als altres. Cada cas de corrupció que afectava un partit era aprofitat pels altres per fer-ne sang. I la reacció no era fer net, no fos cas, sinó aplicar aquest ja mític “i tu més”. Sí, perquè tots estaven nedant al femer, però la corrupció sempre era cosa dels altres.

Alguns llestos van veure que el millor per evitar espectacles públics i, sobretot, blindar l’espoli, era convidar tothom a la festa. Les targetes de Caja Madrid en són un exemple perfecte. Si tothom hi suca (i hi suca bé), tothom calla. Partits, sindicats, amics i saludats. Tothom amb la seva targeteta i, au, tots al Models Club a prendre uns maiflays i unes postres salades. És allò dels bombers i trepitjar-se la mànega, sap? Però el sistema està tan podrit, i les bigues que sostenen un règim postfranquista maquillat pateixen tanta aluminosi, que l’“i tu més” és un full de paper intentant frenar un tsunami. Assistim a l’ensorrament d’un model. Veurem cap on cau l’edifici, a qui atrapa i, sobretot, qui construeix la nova estructura i com.