Com tanta gent. Gairebé tothom se la feia: alegres, emocionats, orgullosos. Si abans de tenir les xifres de participació hagués d’explicar a algú de fora què va ser el dia d’ahir, li explicaria això. Que la gent es feia una foto votant, perquè sabien que estaven fent una cosa transcendent, històrica, que canvia les coses. Per desmentir que això era un happening sense cap mena d’efecte. Explicaria que la gent anava a votar amb els nens, perquè ho veiessin, però també perquè per a ells era una festa, i s’hi podia anar tranquil i confiat. Per demostrar que no serveixen de res les amenaces. I explicaria que hi havia voluntaris a les meses i policies (pocs) fora dels recintes, però que dins dels col·legis no hi havia servei d’ordre, que l’ordre naixia tan sols del civisme de tots. I que quan van intentar rebentar la jornada gent d’organitzacions que a qualsevol lloc d’Europa serien il·legals per la seva assumpció de símbols i idearis totalitaris, va ser la gent qui els va aturar, com va passar a Girona. Fotos, nens i civisme. Explicaria això. I després, la xifra. Però sabent que darrere de cada número en l’estadística hi ha la foto concreta i precisa d’una persona contenta, emocionada i confiada. Com la meva. Com les de tants.
