Publicitat

Dos poemes per començar l'any

Són dies de formular desitjos, d'expressar ganes de ser millors o, com a mínim, de no fer-ho pitjor del que ho hem fet fins ara. Els propòsits dels polítics, com sol succeir amb el que té a veure amb ells, tenen un caient entre pueril i cínic. Que durant el 2013 no arribem als sis milions d'aturats, demana Mariano Rajoy, i només el fet de sentir-ho ens posa els pèls de punta: no fa tants anys, el ministre de Treball Celestino Corbacho va afirmar convençut que Espanya no arribaria mai als cinc milions d'aturats, i ja sabem tots que el valor de la paraula d'un dirigent del PSOE i la d'un altre del PP tenen en comú la seva tendència a valdre menys que zero.

Que ningú vulgui posar aturador als anhels de llibertat de la ciutadania catalana, demana Artur Mas, la qual cosa és una manera elusiva de dir que els intents de posar aquest aturador es multiplicaran sense pausa, i amb més ràbia que mai, durant els propers dotze mesos. Que, si no ens deixen celebrar un referèndum, prenguem la via de la desobediència, brinden (des d'un altre extrem de l'arc parlamentari) els de la CUP, amb una alegria commovedora, sobretot perquè sembla que ningú dins les seves files s'hagi aturat a pensar que la desobediència sempre té un preu, i que no el solen pagar precisament els poderosos, sinó aquells humils als quals ells diuen que representen.

Esmento aquests desitjos d'any nou perquè són els que he pogut trobar expressats per alguns polítics. La resta sembla que es mostren més reticents a demanar res, bé perquè no veuen gens clar el panorama, bé perquè els seus desitjos són d'un possibilisme que frega amb l'inconfessable. O bé perquè ja no els queden forces ni ganes de desitjar res, que és el pitjor que li pot passar a un qualsevol, i encara més quan aquest qualsevol té l'objectiu de regir la cosa pública.

Un servidor, en aquestes dates, sol tenir presents dos poemes. Un és d'un gran poeta català en llengua castellana, Jaime Gil de Biedma, i es titula precisament Píos deseos para empezar el año . No el copio sencer, però els primers versos diuen això: " Pasada ya la cumbre de la vida, / justo del otro lado, yo contemplo / un paisaje no exento de belleza / en los días de sol, pero en invierno inhóspito. / Aquí sería dulce levantar la casa / que en otros climas no necesité, / aprendiendo a ser casto y a estar solo. / Un orden de vivir, es la sabiduría... "

L'altre és d'un altre gran poeta català nascut a Santanyí, i de qui fa uns dies parlàvem aquí mateix, Blai Bonet. El seu poema es titula Gaspar Hauser nº 2 i té aquest fragment: "Que cadascú sigui titular de la seva vida. / Que cadascú sigui aguantat just pels seus dos-cents ossos. / Que cadascú visqui sense demanar permís per a viure. / Que cadascú, si no fa comptes de tenir un fill, / faci l'amor amb qui sigui, sia per la geografia que sia, / abans de dir home a un salvatge / i abans de dir salvatge a un salvatge".

Que no ens oblidem dels poetes durant el 2013. I que ens ajudin a trobar algun bocí de veritat i d'alegria.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

El + recomanat

PUBLICITAT