Publicitat
Publicitat

La borsa o la vida

Estirar el braç i la màniga

Fer el ploricó és legítim i, políticament, és una bona estratègia. Serveix per poder prendre mesures tan impopulars com necessàries i, sobretot, per penjar-te medalles quan les coses tornen a anar una mica bé. És l'abecé del negoci polític. En aquest sentit, Artur Mas, els seus consellers i la seva claca fa dies que ens adverteixen que l'estisorada serà forta i que sabrem, finalment, què significa l'austeritat. És un encert posar la lupa en el futur però no es pot deixar d'assenyalar què ens ha dut fins aquí. I no s'hi val que la crisi sigui el jòquer que serveixi per explicar-ho tot. Calia haver-ho previst, haver pres més mesures, no haver estirat més el braç que la màniga i no haver amagat tant la veritable situació mentre el dèficit anava creixent exponencialment. A José Montilla, a falta de paraules, se'l valorava per la gestió. Però quan vam veure que la Generalitat havia d'emetre el deute del bons salvadors ja vam tenir la certesa que anàvem de mal borràs. Però aleshores venien eleccions i el tripartit va anar trampejant les xifres com va poder mentre el govern del PSOE li va fer el gran favor de no furgar la ferida per no perjudicar un PSC que, malgrat el seu eslògan de faristol, no sabia cap on duia Catalunya. Ara resulta que la Generalitat va tancar el 2010 amb un dèficit de 8.000 milions i, encara més greu, que només té calés per pagar les despeses de dos mesos. No haver aturat abans aquesta sangonera és una greu irresponsabilitat per la qual ningú no pagarà. José Montilla, amb els honors que mereix un expresident, va sortir amb l'Audi de Palau, Mas el va acompanyar fins a la porta i va saber fer mutis sense sortir-ne esquitxat. Novament, el més llest de la colla.

Tal faràs, tal trobaràs. Jean-Marie Le Pen, el líder del Front Nacional que va arribar a disputar-li la presidència de França a Chirac, ha passat el relleu a la seva filla. Marine Le Pen -42 anys, tres fills, dos divorcis- ja és la nova presidenta d'un partit que, des de la ultradreta, haurà de disputar-li el tron a un Sarkozy amb qui, massa sovint, es trepitgen l'ideari. Igual que el pare, l'advocada també aposta per "França per als francesos" i no s'està d'assegurar que "la nacionalitat s'hereta o es mereix". Això sí, ella ja no argumenta entre rots de camembert. Marine Le Pen, això encara la fa més perillosa, ha fet evolucionar el discurs del partit a partir d'una oratòria privilegiada i d'unes idees perversament edulcorades. L'FN continua sent molt francès però és menys conservador i dissimula la seva vessant més catòlica. Ara ja no fan croades contra els homosexuals ni contra els drets de les dones. Avui ja no els sentirem dir que "els malalts de sida , en respirar els virus per tots els porus, són un perill per a l'equilibri de la nació". Ara, a més de formatge, vi i bandera, també tenen estratègia. S'omplen la boca de laïcitat per poder posar l'Islam en el punt de mira. No volen mesquites ni oratoris, però tampoc musulmans que resin al mig del carrer. Alhora, fan un discurs antiglobalitzador perquè volen una França que no vingui determinada per l'escenari internacional i, sobretot, que surti de l'euro. Aquest discurs populista suma als antics aristòcrates, de partit rural, nous votants en zones industrials deprimides, amb un atur elevat i forta immigració. Pel que fa a la identitat ho basen tot en l'orgull de la llengua. Una de sola, potent i oficial. Els sona? Allò que Rajoy, per aquí, en diria "de país normal".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT