EM DECEP profundament l'insult. La desqualificació barroera, la negació de la conversa. La preocupació és fonamentada, perquè a les xarxes l'espiral en auge és la de l'anonimat i a veure qui la diu més grossa, i sent només una escuma, aconsegueix deprimir o apartar gent interessant, que té el bon costum d'apartar-se quan veu un bassal de fang. És injust dir que a Twitter només s'insulta, em sembla una eina excel·lent, però cada cop que hi apareixen els que desqualifiquen de forma cruel dominen l'estat d'ànim. Fins i tot gent educadíssima acaba traient la seva pitjor part, caient en mans de provocacions lamentables. El procés cap a la consulta també és un camp ideal per als que, lluny de voler argumentar, es diverteixen llançant tomàquets. En trobo en un sentit i en un altre. M'avorreix i no hi veig res més que inconvenients. Trobo protagonistes de la política o el periodisme que justifiquen el seu to més crispat i menys convincent al·legant "si sabessis com m'insulten cada dia". En trobo d'altres convençuts que la seva posició és la perfecta perquè reben insults d'una banda i de l'altra. I els que asseguren que aquest procés està generant enfrontaments basant-se en la violència verbal d'uns quants anònims amb poca feina. I no, que t'insultin o et desqualifiquin no vol dir que tinguis la raó, ni que no la tinguis, ni justifica res del que facis. Vol dir, només, que hi ha un nou joc semblant a matar marcianets que és escopir verbalment, mirar de fer perdre els nervis. Convé saber-ho, ignorar-los si és possible, denunciar-los si cal. I anar deixant clar que el to i el respecte són tan importants que ens ofenen igual els que insulten a qui pensa com nosaltres que els que insulten a qui pensa tot el contrari.
