Publicitat
Publicitat

Obrir el joc

1 . SENTIT COMÚ. Sé que la sentència de l’Audiència Nacional que absol els acusats de posar setge al Parlament català el 15 de juny del 2011 generarà polèmica en l’actual cultura de l’ordre, tan exigent amb els que alteren l’ statu quo i tan generosa amb els que el dinamiten des de dintre amb la corrupció i els abusos de poder. A mi em sembla una decisió plena de sentit comú. I celebro que els jutges interpretin l’exercici del dret de manifestació amb un criteri més ampli que alguns dirigents polítics. El pas del temps ha refredat la sobreactuació política i mediàtica de criminalització d’aquells fets. Ara l’Audiència Nacional els resol amb una bona dosi de sensatesa. Es pot discutir l’argumentari de la sentència, que en alguns moments resulta excessivament ideològica, però em sembla de bon sentit atendre el context de crisi social i les circumstàncies en què es produeixen els esdeveniments, i ponderar, en funció d’aquestes circumstàncies, l’exercici del dret d’expressió i de manifestació. Algun dia es reconeixerà el paper dels moviments socials en el manteniment de la pau ciutadana en una situació de crisi aguda.

En qualsevol cas em sembla més just absoldre aquests activistes que el despropòsit que hauria suposat condemnar-los a cinc anys tal com demanava el fiscal, o que condemnar dues noies a tres anys per tirar un pot de pintura. En realitat, bona part del problema ve de l’afició dels dirigents polítics a respondre a qualsevol fet conflictiu que se’ls posi al davant amb un enduriment del Codi Penal. Ho va fer el PSOE, i ara el PP hi troba un gust extraordinari, i no perd l’oportunitat de definir nous delictes i augmentar les penes, com si fos una pulsió convulsiva de la seva posició ideològica. La funció dels jutges és aplicar el Codi Penal amb justícia. Davant aquesta obsessió repressora del poder polític, no és estrany que alguns jutges busquin la manera d’actuar amb equitat i de no ser còmplices de la desmesura. Per mi l’escàndol no és que hagin absolt aquests manifestants, l’escàndol hauria sigut que els haguessin imposat uns quants anys de presó. La democràcia és proporció. I els abusos de poder no li escauen.

2 . CROSSES. Abans del debat entre els candidats a la secretaria general del PSOE, el president Mariano Rajoy va demanar que mantinguessin la línia Rubalcaba en relació amb Catalunya i que l’ajudessin a impedir el referèndum. Dit i fet: Eduardo Madina i Pedro Sánchez van jurar fidelitat al pacte anticonsulta. No varen ser capaços ni tan sols d’assumir el principi de l’Estat plurinacional que José Antonio Pérez Tapias ha defensat reiteradament. Només l’andalús, des de la llibertat del que se sap candidat testimonial, es va manifestar a favor d’una consulta per saber què volen els catalans, com a pas anterior a qualsevol reforma, d’acord amb el model del Quebec. Era previsible que les coses anessin així, per la hipersensibilitat dels militants socialistes respecte a la qüestió catalana, però no deixa de ser simptomàtic de com li costa al PSOE diferenciar-se del PP. Que no es confonguin, la funció de la renovació socialista no hauria de ser salvar el bipartidisme i fer de crossa del PP davant dels conflictes en curs, com pretén Mariano Rajoy. El que l’electorat que ha abandonat el PSOE demana als seus futurs dirigents és que construeixi una alternativa no excloent que obri el règim i permeti a l’esquerra tornar al poder. Si el PSOE no pren aquesta direcció la fuga de vots continuarà i només li quedarà un camí si vol tornar a governar: una coalició amb el PP que, almenys de cara a la galeria, els tres candidats van rebutjar solemnement. Que s’obri el joc és el que una part de la societat demana, i sembla que alguns jutges ho han entès abans que els polítics.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT