GENER 2006. Aviat farà nou anys de la primera emissió del programa Polònia. Hi apareixien Maragall, Montilla, Carod, Tura, Saura, Puigcercós, Piqué, Clos… Cap d’ells no continua en la política activa. De la fenomenal esbandida que ha patit la política catalana en el darrer decenni, només en resten dos supervivents destacats: Mas i Duran i Lleida. Sempre es pot dir que Duran ho ha tingut més fàcil, perquè el seu partit no ha hagut d’afrontar de forma directa el veredicte de les urnes. El president, en canvi, ha tingut una travessa política no precisament tranquil·la. Ha passat pel govern i per l’oposició, ha navegat des del pinyol del pujolisme, passant pel pacte amb Zapatero que va esquilar l’Estatut del 2006, fins a situar-se, després d’una deriva gradual, al capdavant de l’onada sobiranista -que inicialment li era aliena- desafiant les inèrcies d’una part del seu electorat natural.
MASISME. Mas és el dirigent més fred i més hàbil del panorama polític català, i ha sigut aquesta fredor i aquesta astúcia el que li ha permès obtenir una victòria remarcable el 9-N, un esdeveniment rebaixat en la forma fins a esdevenir un procés de gran força propagandística però sense efectes reals (com segurament ell pretenia). Amb una consulta real, el resultat, sense ser vinculant, hauria generat un mandat indefugible. El 9-N, en canvi, és prou eteri per permetre a Mas gestionar el calendari com més li plagui, mantenint aquell punt d’indefinició que tant irrita els seus adversaris. A hores d’ara, mentre CDC continua proposant una llista unitària del sobiranisme, la sala de màquines del partit filtra contactes amb el PSC per tal de posar nerviós Junqueras. Mentrestant, Duran va al seu aire sense que ningú el contradigui. I en el si del Govern el joc subterrani és constant. Amb els seus nervis d’acer, Mas manté aquesta partida de pòquer sense despentinar-se. I sembla que ja no hi hagi CDC ni CiU, sinó el que Enric Juliana anomena “el Partit del President”.
LLISTA, LLISTES. Però Mas també depèn del seu partit, que està molt tocat però continua sent una poderosa maquinària, amb una gran penetració en el territori; i a més CDC i CiU continuen sent el ferro roent al qual s’agafen els votants de centre i centredreta d’aquest país, que són moltíssims, i estan més orfes que mai per l’ensorrada del PP (ensorrada amb rivets patètics, en el cas del PP català). L’aparell convergent té al davant l’oportunitat d’oferir una proposta política creïble a aquest enorme gruix de votants, sense els quals el procés sobiranista quedaria coix. Pel mateix motiu, ERC i la CUP tenen l’obligació d’evitar que el creixent vot de l’esquerra regeneradora opti per candidatures poc compromeses amb el procés català. L’atractiu i l’èpica d’una llista unitària és comprensible, però seria absurd amagar-ne els riscos. Les eleccions -si n’hi ha- no seran plebiscitàries, ens agradi o no, perquè s’hi presentaran potser vuit candidatures amb opcions d’obtenir representació. A l’hora de decidir si llista o llistes, cal comprometre’s amb l’opció que asseguri la majoria sobiranista més àmplia al nou Parlament. Mentre valorem pros i contres (sense arrencar-nos els ulls, si pot ser), hi ha una cosa que no té espera: aconseguir que tots els partits del sí-sí pactin una estratègia i un calendari conjunt. I de moment ni tan sols sabem si hi haurà eleccions anticipades. Per tant, hi ha molta feina a fer.
