Opinadors de sensibilitatsobiranista van entonar ahir a l’uníson un laportià “Que n’aprengui!” dirigit a Rajoy. De qui? De Cameron, esclar, que en cosa depocs mesos ha passat de ser arquetiprepentinat dels privilegis classistes a campió de la democràcia.
Són expansions comprensibles. Personalitzar sempre desfoga i té més claca que afrontar la realitat social i complexa dels conflictes. Igual que el procés no l’explica Mas, segurament Cameron és poc més que un accident en la generositat democràtica amb què ara treu pit i Rajoy només el que posa cara i veu a una inveterada intolerància.
Ens creiem molt demòcrates però quan busquem responsables obviem l’electorat i ens aturem en els líders. Ens encanta convertir en heroi o ase dels cops un paio en concret. Però resulta que no: que Cameron, Mas o Rajoy fan el que fan, sobretot i abans que res, per sobreviure políticament.
I aquí ve el drama, perquè el dramaés que al Regne Unit sigui útil per aguantar al poder obrir-se al diàleg i això mateix a Espanya t’enfonsi en una eterna oposició. El drama és que si Rajoy es donés un cop al cap i acceptés el nostre dret a decidir, per més eloqüent i persuasiu que fos, no sobreviuria políticament al seu flamant esperit democràtic. I que si Cameron fos trasplantat de Downing Street a la Moncloa, després de mirar quatre sondejos, potser conclouria que la consulta és un disbarat.
Segurament Rajoy tampoc té tant per aprendre de Cameron com a animal polític, i el drama, de nou, és que en una partitocràcia sigui ser animal polític, i no tenir conviccions, el que permet cavalcar.
Em fa patir l’excés d’optimisme fill d’aquest personalisme. Perquè, sí, seria fantàstic que el problema fos Rajoy o aquest nou líder del PSOE amb pinta de model d’Emidio Tucci. Però el problema és que potser no existeix, malgrat la crisi i la potència de Podem, una majoria electoral a Espanya que no sigui nacionalista en el pitjor sentit: en el que pretén que una unió de regnes sigui una nació.
