En qualsevol organització, es pot ser líder o es pot ser una altra cosa. Quin nom se li ha de donar a aquesta cosa ja és més difícil d’escatir. Ahir Pablo Iglesias es va convertir en el secretari general de Podem/Podemos, com se sol dir, a la búlgara: és a dir, arrasant amb quasi un cent per cent dels vots possibles. El tocayo del fundador del PSOE es va imposar a l’assemblea constituent del partit amb 95.311 vots. Es veu que tenia un rival, el nom del qual no vol recordar ni ell mateix, que va treure menys de mil sufragis. Així dóna gust perdre, per aclamació. També s’hi varen presentar seixanta candidats més, que varen destacar per la seva insignificància.
Molt bé. Podem/Podemos ja ha ratificat el lideratge del seu fundador, i és lògic que sigui així. Com que Pablo Iglesias no té un pèl de tonto a la seva cueta, sap millor que ningú que la següent passa és inevitable i necessària: definir un programa polític. Per bé que es fan acompanyar de gent com Alexis Tsipras (líder de la formació grega Syriza) i com Marisa Matías (europarlamentària del Bloco de Esquerda portuguès), fins ara Podem, a través del seu líder, Pablo Iglesias, ha repetit una vegada i una altra que no es presenten exactament com una força d’esquerres a l’estil tradicional sinó com un moviment social traduït en partit polític que pretén defensar la gent “decent” enfront de “la casta”.
Això està molt bé i no em cansaré de dir que l’emergència de Podem és benvinguda ni que sigui, de moment, per la contundència amb què ha escombrat el vell bipartidisme espanyol PP/PSOE. A Espanya hi ha un sistema polític que, com denuncia Iglesias, s’esfondra, i que està deixant tot l’espai a una formació com Podem. Em seria estrany que no veiéssim Iglesias com a president del govern espanyol: crec que no a les pròximes eleccions, però gairebé segur que sí a les següents. Abans passarem per una vergonyosa aliança de govern precisament entre el PP i el PSOE, per protegir l’statu quo que ells amb ells s’han anat fabricant durant quaranta anys. Això durarà el que duri, suposo que menys dels quatre anys d’una legislatura normal, perquè la fruita podrida tendeix a caure de la branca per la seva pròpia tumescència.
Ara bé, Podem necessita concretar de manera urgent el seu programa de regeneració. Volem saber com es finançarà el partit, quines relacions mantindrà amb patronals i sindicats, quina és la seva postura en referència a la UE (més enllà d’enviar Iglesias a l’Europarlament) i també, per descomptat, com pensen gestionar la qüestió catalana i la pluralitat cultural, idiomàtica i nacional que configura l’estat espanyol, tantes vegades ignorada i combatuda. Tot això està per concretar, i n’esperem noves. Mentrestant, mentre Podem/Podemos no mogui fitxa ni demostri la seva capacitat per governar, hi ha una Catalunya madura que té el seu propi full de ruta i que no hi renunciarà per la il·lusió que puguin suscitar dins les Espanyes una colla de joves que saben xerrar però que encara tenen el més calent a l’aigüera.
