Poligoners

Algunes naus industrials dels polígons industrials de Catalunya, que fa anys eren negocis pròspers, ara, amb la crisi, estan abandonades. “Ara, amb la crisi...” Ostres. Quantes vegades diem aquesta frase al llarg del dia, al llarg de la setmana, al llarg del mes?

Doncs això. Que el que no fa gaires anys va ser una fàbrica de glaçons, una empresa d’estampació de banderoles i cartells o un laboratori farmacèutic, avui són quatre parets i poca cosa més. Primer de tot, l’amo va tancar i va fer suspensió de pagaments. Va abandonar el local (què podia fer?) a l’espera que algú amb més fortuna el volgués comprar o a l’espera que el banc executor se’l quedés com a trista penyora. Però al cap de no gaires dies del tancament, van aparèixer els lladres, que sempre estan a l’aguait. A poc a poc, amb constància, s’ho van endur tot excepte aquestes parets que ara queden. Primer, van rebentar-ne les portes i les finestres. Es van endur les màquines i el mobiliari de l’interior. Taules, cadires, ordinadors, dispensador d’aigua, llums del sostre, quadres, penja-robes, microones... Un cop tot va estar net, va tocar-li el torn al coure. El coure es paga bé, ho sap tothom. Van rebentar parets i terra per endur-se’n fins a l’últim fil. Després van enfilar-se al sostre, qui sap com, i van fer-lo caure tot sencer. D’aquesta manera era més fàcil emportar-se’n les bigues, que són de ferro i sempre se’n pot treure alguna cosa.

De vegades, des dels ajuntaments, han posat tanques de ferro protectores al voltant d’aquestes naus, per impedir que les assaltin. Però aleshores ha passat el que havia de passar. Que els lladres hi han anat i han robat les tanques. Suposo, doncs, que aviat algun ajuntament es proposarà de posar-hi guardes de seguretat. I tornarà a passar el que ha de passar. Que els lladres hi aniran i segrestaran els guardes.