En castellà també, per descomptat
Article important el d'Eduard Voltas a l'ARA de diumenge amb el títol En castellà també, sisplau . Voltas té el rar costum d'escriure articles només quan té alguna cosa rellevant a dir, de manera que, quan s'anima a publicar, sempre val la pena llegir-lo. En aquesta ocasió, reivindicava la llengua castellana com un actiu (i no com una rèmora) de la Catalunya que es vol sobirana. Una possible sinopsi de l'article diria que una Catalunya emancipada (per fer servir la terminologia del president Mas) parlarà també castellà, o no parlarà res. Ho tornarem a subratllar, per si de cas a algú les esgarrifances no li han permès d'entendre el missatge: una Catalunya independent hauria de comptar també, i necessàriament, amb el castellà com a llengua del país.
En la frase anterior hi ha dos adverbis que cal subratllar: també i necessàriament . També vol dir que aquesta Catalunya independent d'Espanya viuria en català, per descomptat, però no únicament en català: a banda de les llengües que ha aportat la immigració recent, i que configuren un escenari plurilingüístic que exigeix un esforç d'imaginació per part del legislador, és obvi que aquest nou país viuria també en castellà. I necessàriament significa que això seria així perquè, a dia d'avui, més o menys la meitat de la població catalana té el castellà com a llengua pròpia, i no cal suposar que, l'endemà de la declaració de la independència, això deixaria de ser així. Ben al contrari: la Catalunya sobirana seria, com assenyalava Voltas, un país bilingüe. Necessàriament bilingüe.
Això implica que s'hauria de crear un marc jurídic que reconegués el castellà com a llengua cooficial de Catalunya, juntament amb el català. El somni d'una Catalunya monolingüe, a imatge i semblança de la França jacobina que coneixem i de l'Espanya igualment jacobina que encara s'entesta a seguir el model de l'estat veí, senzillament ja no és vàlid. La realitat és la que és, i el catalanisme que encara posa damunt la taula la carta jacobina que identifica una sola nació amb una sola llengua, senzillament està fora de joc. Catalunya pot esdevenir una sola nació amb un sol estat, però el que no podrà ser mai de cap de les maneres és una sola societat amb un sol idioma.
Als que tinguin remenaments d'estómac davant d'aquesta obvietat els convidaríem a fer dues coses: d'una banda, un cop d'ull al seu voltant, perquè es facin càrrec de la realitat en què viuen. I de l'altra, que considerin per un moment la hipòtesi que una Catalunya independent es convertís en un focus de producció de continguts comunicatius en la pluralitat de llengües que es parlen al país, començant (naturalment) pel català i el castellà. Aquesta Catalunya podria convertir-se en la capital mediterrània de la comunicació multilingüe, amb capacitat per vendre material a les principals empreses de comunicació d'arreu del món. Només es tractaria d'aprofitar la riquesa que ja tenim a l'abast. ¿No és més atractiu aquest projecte que el muntatge d'un megacasino?
