Publicitat
Publicitat

Estic connectat, ergo existeixo

Llegeixo aquests dies, en què la realitat ens proporciona nombrosos exemples de moviments tectònics importants a nivell social (#DSK, #acampadabcn, #catalanrevolution, #democraciareal...), un llibre de Giacomo Marramao de títol fascinant ( La pasión del presente. Breve léxico de la modernidad-mundo , Gedisa 2011) però de digestió lenta. El catedràtic de filosofia política italià dibuixa amb tiralínies una esfera pública global pensada per a la comprensió i la gestió de la diferència. És una qüestió de màxima actualitat perquè la sociologia i la filosofia, també la història, com a discursos socials que són, han de teoritzar la realitat social i buscar metàfores, construir relats que parlin de nosaltres i ens expliquin qui som com a col·lectiu en funció del que fem, de vegades individualment. En el millor dels casos aquestes imatges seran incorporades a la constel·lació de símbols i valors que representen una cultura i esdevindran un relat social.

La lectora de narratives que sóc troba una frase en aquesta carta de navegació col·lectiva que diu així: "Una de les més tossudes divisions en l'àmbit de la moderna teoria de la societat està representada -segons les agudes observacions de John Elster- pel contrast paradigmàtic entre l' homo oeconomicus i l' homo sociologicus ". Simplificant molt, el primer vindria a ser un individu autònom, estratègicament guiat per la racionalitat instrumental i la perspectiva "de futur", o sigui, atret per la perspectiva de trobar una recompensa; mentre que el segon seria una part del tot, un membre d'una comunitat governada per determinades normes socials ja establertes. Desacralitzant-los una mica més podríem parlar d'aquest binomi com una metàfora dels que controlen el sistema i han causat la crisi econòmica per la qual avui hi ha corrents d'indignació col·lectiva i els que, de manera social, mostren el seu rebuig i tracten de modificar l' statu quo .

Si fa poc parlàvem d'aG per referir-nos a l'era abans de Google -segons el llibre Googled. The end of the world as we know it, de Ken Auletta-, ara haurem de fer servir aF per parlar d'abans de Facebook o aT, per abans de Twitter. L'abast de les revoltes ciutadanes que hem viscut aquest mes de maig no pot ser analitzat sense tenir en compte l'efecte dinamitzador de les xarxes socials, igual com després de l'11-M els SMS van ser el factor tecnològic que va determinar la indignació ciutadana que va exiliar de la Moncloa Aznar. Que tothom busca el seu maig -vegeu l'article de Toni Soler del dia 19 Tots mereixem un Maig - o les seves "primaveres lliures" és un fet a la llum dels esdeveniments. Que ara és possible aconseguir-lo fent ús d'un factor amplificador de la realitat com són les xarxes socials és incontestable. Sense moure'ns, hem passat -per espai de set anys (2004-2011)- dels SMS a les xarxes socials en termes de hardware i de dispositius mòbils. Sembla que vivim l'era post-PC. Hem passat de tenir perifèrics wired , connectats mitjançant cables (pensem en ratolins, mòdems, càmeres web, micròfons, altaveus, teclats, DVDs, etc.) a tenir-los o bé integrats o bé wireless , sense fils. Hem fet un camí cap a la compactació, que també ha estat un camí cap a la miniaturització del suport (portàtils, netbooks , tablets , telèfons), cap a la mobilitat. Estic connectat, ergo existeixo, aquesta podria ser la nova reformulació de la màxima cartesiana adaptada al nostre temps. Mobilitat i connexió, amb els telèfons al capdavant dels nous dispositius portàtils multifunció (notablement iPhone, Blackberry i Android) són peces fonamentals del nou ordre social.

Al matí, encara des del llit, ens connectem per donar un cop d'ull als correus electrònics de la nit, a les darreres piulades de les persones que seguim o els darrers posts i comentaris al nostre mur de Facebook. És la realitat multiconnectada, més enllà d'horaris. La realitat 2.0 que, entre altres coses, ja no entén el concepte manifestació . Per això, durant la jornada de reflexió els candidats que són a Facebook anaven fent agraïments, etiquetant-se o essent etiquetats en fotografies de campanya pel territori. És una qüestió que hauria de tenir en compte la Junta Electoral Central, que prohibeix "manifestacions" però que no pot prohibir que la gent es manifesti, almenys virtualment.

Ja n'hi ha prou de caure en la temptació de la censura, com el Sr. Camps a València, que prohibeix TV3 perquè no hi deu sortir gaire afavorit. Els polítics també haurien d'anar ajustant coses que grinyolen i que les reivindicacions que han estat trending topic des del #15m han posat de manifest. Confiem que no passarem de l'agitació a l'esterilitat i que tot el que la indignació ha posat de relleu ho recullin els polítics. Que abandonin la postpolítica que, segons el filòsof Zizej, no és més que un buit ideològic, una aplicació gerent de la democràcia lliberal, i que practiquin la política de l'emancipació, que és el que ens cal per tenir una societat madura i lliure.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT