Un aspecte important d’una futura Catalunya independent és quin ha de ser el grau de descentralització del nou estat. La ciència econòmica té diverses teories que aposten per la descentralització del poder de govern. El comú denominador de totes elles és que la descentralització comporta guanys d’eficiència. En primer lloc, perquè els governs locals són més pròxims als ciutadans que el central; per tant, els ciutadans poden tenir un millor coneixement de les seves demandes de serveis públics i de les funcions de costos d’aquests serveis. En segon lloc, perquè la descentralització permet una millor rendició de comptes dels polítics cap als ciutadans ( accountability ), ja que la proximitat comporta que els ciutadans puguin tenir una millor informació i control sobre els polítics. Alguns estudis empírics demostren que en un context descentralitzat hi ha menys casos de corrupció.
Per altra banda, els països europeus que Catalunya pot prendre com a model per similituds en la seva grandària i característiques socioeconòmiques són tots descentralitzats. Poden ser federals, com Àustria, Bèlgica i Suïssa, o de caràcter unitari, com Dinamarca i Suècia. Això fa que els tres primers tinguin tres nivells de govern (central, estatal i local), mentre que els segons només dos (central i local). El que sí que es constata és que tots són països descentralitzats. La despesa dels governs subcentrals representa de mitjana, aproximadament, la meitat de la despesa pública total, si bé en alguns la supera, com és el cas de Dinamarca, Suècia i Suïssa.
Una Catalunya independent hauria de tenir un sector públic descentralitzat en la línia d’aquests països. Segurament, Suècia i Dinamarca són els que poden servir més de referència, ja que només tenen dos nivells de govern, és a dir, no són països federals com els altres tres, i l’establiment d’una Catalunya federal no sembla oportú per la seva idiosincràsia i història.
El govern local suec té dos esglaons d’administració, els municipis i els comtats, que disposen de les principals competències dels serveis propis de l’estat del benestar. La sanitat (hospitals, atenció primària i ambulatoris) està assignada als comtats, mentre que l’educació (des de la preescolar fins a la secundària) i els serveis socials ho estan als municipis. En el cas danès, els nivell dels governs locals el formen regions i municipis. Les regions tenen competències en sanitat, incloent-hi atenció hospitalària, desenvolupament regional, benestar social i transport regional. Per la seva banda, els municipis tenen assignades competències com escoles bressol, escoles primàries i programes per a la gent gran.
Així doncs, una Catalunya independent hauria de tenir dos nivells de govern: el central, format per la Generalitat, i el local, en què el paper rellevant l’haurien de tenir les vegueries i els municipis. Les vegueries haurien de ser els governs que subministressin els serveis que la Generalitat descentralitzés. Podrien rebre competències, entre altres, en sanitat i ensenyament, en la línia dels governs locals de Dinamarca i Suècia.
Ara bé, si es vol potenciar les vegueries com a institucions que subministrin competències que impliquen un volum important de despesa pública, arguments democràtics i una millor rendició de comptes s’aconsellaria que els representants polítics a les vegueries fossin elegits per elecció directa, cosa que no preveu la llei actual que regula les vegueries, ja que estableix que són escollits per elecció indirecta. Aquest seria un aspecte que caldria canviar en el futur.
Per sota de les vegueries hi hauria les comarques i els municipis. No obstant, la comarca té més sentit en àrees rurals, per subministrar serveis de suport als municipis petits, que moltes vegades per la seva grandària es veuen amb poca capacitat per prestar. En canvi, a les zones urbanes no es fa tan necessari l’existència de la comarca, i així s’evitaria un nombre excessiu d’administracions locals.
També s’ha dit que als països nòrdics els municipis tenen competències en educació, igual que en altres països com el Regne Unit. El problema és que el minifundisme municipal de Catalunya impedeix descentralitzar l’educació a tots els municipis. En aquest sentit, els països nòrdics han fet reformes per reduir el nombre de municipis. La pràctica habitual ha estat la fusió de municipis, però la cultura del nostre país ho fa difícil. Per tant, la cooperació municipal, a més a més del paper que pot tenir la comarca, pot ser una solució al minifundisme municipal. Una opció seria traspassar competències en educació només als municipis d’una certa grandària.
En definitiva, si Catalunya dins de l’estat espanyol ha sigut sempre abanderada de la descentralització del poder polític, una Catalunya estat no pot deixar de defensar aquest model d’organització política.
