Un espectre recorre Espanya

Un dia va ser la senyora Cospedal: els escraches de les plataformes contra els desnonaments són una forma de nazisme. "Ja sé que em criticaran -va afegir amb un somriure a la cara-, però no m'equivoco". Tothom que l'escoltava va aplaudir.

Un altre dia va tocar el torn a Telemadrid. Aquesta vegada, la barreja era més grossa: nazisme, estalinisme i nacionalisme (català, s'entén). Tot a compte de l'ús i abús del llenguatge. Naturalment, ningú que no fos català es va donar per al·ludit. Sembla que el vídeo del reportatge encara es pot veure a la pàgina web d'aquesta televisió.

Fa uns dies, un diputat del PP al Parlament valencià va pujar un esglaó més: l'expressió País Valencià amagava una idea perversa i terrible, les ambicions catalanes de constituir un lebensraum ("espai vital") amb els territoris valencians. Naturalment, era una mostra més de nazisme o, almenys, era equiparable al III Reich.

A Saragossa, l'acudit del III Reich no ha aparegut encara -almenys que jo sàpiga-, però molts medievalistes catalans ja saben com se les gasten els regionalistes (o nacionalistes?) aragonesos que aprofiten l'esperpent de la LAPAO per recordar les suposades manipulacions històriques i historiogràfiques que els catalans fan en parlar de la Corona d'Aragó. Naturalment, també aquí podríem parlar del lebensraum del nacionalisme català. Si cap senyor (o senyora) del PP o del PAR (inclosa aquesta curiosa consellera de Cultura, originària de Ripoll) no hi ha caigut, aquí té una idea per anar descabdellant el fil.

A començament de la setmana del 13 de maig, el senyor Enric Millo -home de cultura exquisida i bon gust intel·lectual, pel que sembla- va declarar que bé, potser no és exactament així, o potser no està ben dit, o no és del tot exacte, però això del nacionalisme català i el seu llenguatge, i els mitjans, etc., home, si no s'assembla al nazisme -el senyor Millo no ho afirmaria mai…, o gairebé mai-, doncs… gairebé. Darrere seu, la senyora Llanos de Luna va repartir diplomes entre diferents associacions, una de les quals no era altra que els descendents dels combatents de la División Azul. Naturalment (sempre naturalment!), ni la senyora Llanos, ni la Guàrdia Civil, ni el PP, ni Ciudadanos (és curiós, perquè Ciudadanos sempre ha volgut cultivar una imatge de progres, allunyada de la carrincloneria de dretes del PP) s'han immutat. Al contrari, algú ho ha justificat amb l'argument que ja van donar un diploma als representants dels combatents republicans. Perquè, ja ho sabem, tots eren iguals, els dos bàndols eren simètrics i, com que nazisme i comunisme són el mateix, si uns tenen una medalla, els altres també. La nit del 17 de maig, en una ràdio privada, un tertulià encara intentava justificar-ho. Feia més angúnia la seva ignorància que la seva incapacitat d'expressar-se amb una mínima coherència formal.

Suposo que em deixo altres exemples i episodis, però és que d'unes setmanes ençà no donem a l'abast de tanta comparació salvatge. Però, més enllà dels episodis i qui els protagonitzen, potser estaria bé plantejar-nos algunes qüestions que em semblen interessants.

Per exemple, per què als nostres amics intel·lectuals d'arreu del territori espanyol no els amoïna gaire aquest joc ximple de comparacions? Per què perden el cul, amb perdó, per la memòria històrica i no tenen memòria sobre la relació entre el nacionalisme espanyol extremista, la dreta que ens mana i la manipulació històrico-intel·lectual al voltant del catalanisme i els nacionalismes extrems europeus?

Una altra pregunta: ¿podem, els historiadors (tots els historiadors), no dir res davant l'ús i abús de la història, del nostre passat europeu, violentat i banalitzat per una colla de personatges sense escrúpols morals? ¿Tan poc valen les lectures que hem fet sobre aquests assumptes gravíssims, que han marcat la història d'Europa i del món?

Vivim sota la maledicció de la banalització, la ignorància, l'estupidesa dels nostres manaires i els corifeus que els aplaudeixen des dels mitjans. És curiós, però és com si haguéssim tornat als anys quaranta del segle passat, quan, en la primera postguerra, els dirigents feixistes espanyols disposaven d'una compacta "infanteria intel·lectual" que amplificava, reelaborava, enriquia i difonia la doctrina feixista i pronazi de la dictadura. Per cert, una "infanteria" que explica molt bé la genealogia de la dreta espanyola que ens mana: qui són els néts de don Manuel Aznar o don Víctor Ruiz Albéniz, més conegut per El Tebib Arrubi? Però no assenyalo només al centre de la península. A casa nostra, a Catalunya, les hemeroteques conserven el testimoni precís, franc i sincer d'aquella gent nostrada que també va jugar a ser la "nova" intel·lectualitat de la nueva España des de la perifèria; una gent que, encara els anys 1944 o 1945, banalitzava el nazisme: un, Ignacio Agustí, el novembre de 1944, pensava que l'Alemanya nazi podia sobreviure a la guerra mentre conservés Àustria i Txecoslovàquia (comptant que els aliats ho tolerarien). L'altre, Santiago Nadal, el desembre de 1945, quan es declarava esgarrifat per unes fotografies més terribles que les imatges dels camps de concentració nazis i les corrues de refugiats que es desplaçaven miserablement per Europa: uns oficials soviètics ballant en una de les sales del Hofburg de Viena.

L'espectre del nazisme plana sobre Europa i, sobretot, sobre l'Espanya del PP i del nacionalisme espanyol extrem, es digui blaverisme valencià o regionalisme aragonès. És la gran coartada, la gran justificació, la gran broma macabra que ens dedica una gent que sap que ells, els seus pares, els seus avis, van guanyar una guerra, una dictadura i bona part d'una transició imperfecta a la democràcia. Aquest és el preu que s'ha de pagar per no haver volgut mirar el passat críticament quan era l'hora de fer-ho. Això és el que fa la ignorància intel·lectual i moral en la qual ha viscut durant segles la dreta espanyola, a Madrid i a Barcelona.