És lògic: estem preocupats, i tots ens fem preguntes sobre la nostra futura viabilitat econòmica. Sovint la pregunta fa referència a Catalunya. En aquest cas la meva resposta és simple: “L’economia catalana és una economia prou desenvolupada i productiva per ser viable sola, llevat que un procés no pactat de separació de l’Estat suposi tantes incerteses, o generi tantes càrregues, que provoquin una desestabilització perllongada, o l’aïllament de l’economia europea”. A vegades la pregunta va per a Espanya, i la meva resposta també és clara: “Una separació catalana no pactada provocaria un debilitament important de l’economia espanyola i podria afectar la zona euro; segurament tindrien problemes totes tres”.
Però quan he posat títol a aquest article no estava pensant en tot això, sinó en la viabilitat futura de l’economia europea, al marge del problema entre Catalunya i Espanya. Penso que Europa necessita un canvi de model econòmic si vol conservar d’aquí vint anys uns nivells de benestar econòmic i de cohesió social com els que va aconseguir en l’última part del segle XX, ja que moltes de les bases del model han desaparegut.
L’eficiència econòmica. Hem viscut en una economia fonamentalment industrial, consistent a transformar primeres matèries (la majoria importades de l’exterior), afegint-hi molta energia (gairebé tota provinent de la resta del món) i aplicant-hi molta tecnologia (desenvolupada aquí), per crear productes de molt valor afegit. Juntament amb els EUA vam tenir un cert monopoli de compra de productes minerals i energètics i per tant una capacitat de mantenir preus baixos. També vam tenir un cert monopoli de generació de coneixement i d’ utilització de tecnologia. Això va suposar una gran creació de valor real i una gran generació d’excedent econòmic. Però tot això ha canviat. El coneixement i la tecnologia es difonen ara amb facilitat, i molts països estan en condicions de deixar de vendre productes naturals i d’augmentar els preus, passant a vendre productes transformats per incrementar la part de valor que ells es queden. Per fer front a la nova situació, els països europeus van mantenir el creixement substituint part de l’activitat productiva pel negoci financer especulatiu, que no crea valor, que genera una inflació del preu dels actius (acaba en una bombolla) i que manté aparentment la capacitat de consum, però basada en part en l’endeutament.
La cohesió social. L’estructura socioeconòmica europea ha estat molt envejada perquè suposava una economia eficient, un bon repartiment de les rendes, la creació d’una extensa classe mitjana, i un estat del benestar important que cobria les prestacions i els serveis bàsics. Això ha estat possible i sostenible mentre s’ha basat en una economia eficaç en la creació de valor, en un sistema fiscal fortament progressiu i en una demografia equilibrada entre persones actives i passives. Aquesta cohesió sostenia la demanda de consum i alhora augmentava la qualitat del capital humà, que al seu temps millorava l’eficiència econòmica. Un cercle virtuós que ara s’ha trencat. Ha disminuït l’excedent de l’economia real, s’ha reduït la redistribució de les rendes, l’envelliment de la població ha augmentat la càrrega de pensions i de despesa sanitària, i l’augment de la població desocupada ha carregat el cost de prestacions i ha disminuït la demanda global. Ens cal reaccionar.
El poder polític. Els ajustos que Europa ha de fer per recuperar un model viable demanaran esforços interns a nivell de països i de la UE, però exigiran també un poder polític fort per conservar el control de les decisions i no estar en mans dels mercats. Països com els Estats Units, Rússia o la Xina, amb problemes diferents però també importants, tenen molts recursos naturals i un poder polític suficient per negociar entre ells i amb els poders financers. Però la UE, incomprensiblement, està renunciant al poder que tindria si actués de forma conjunta, i està fent el ridícul en la defensa dels seus interessos davant d’altres poders.
Ens cal recuperar l’economia productiva, reduir el consum i el malbaratament de recursos naturals, desincentivar l’especulació, revisar el sistema fiscal per millorar la cohesió, controlar el cost de l’estat del benestar i repensar-ne el finançament i, sobretot, actuar al món amb una sola bandera blava i 12 estels. Si no ho fem, l’ajust serà més dolorós.
