Dijous, l’admirat professor Josep Maria Gay de Liébana va deixar anar, de passada, a Els matins de TV3, que duia el rellotge vint minuts avançat. Aleshores, el també admirat escriptor Matthew Tree, que era a la mateixa tertúlia, va dir que ell també el duia avançat, però només deu minuts. En Gay de Liébana va explicar que ho feia per no fer mai tard i en Mathew Tree li va donar la raó. Ell també.
Quan hom avança vint minuts el seu rellotge per no fer tard, ¿vol dir que, quan miri l’hora, es pensarà que és aquella hora que marca el rellotge? Jo diria que no. Costa molt d’oblidar que vas avançat vint minuts. Fins i tot deu. Aleshores, si hom sap que va avançat, per què va avançat? ¿Per anticipar allò que li espera? Si jo dugués el rellotge avançat vint minuts i tingués una cita a les dues, a les dues del meu rellotge (que serien tres quarts menys cinc de dues en realitat) estaria patint sense poder-ho evitar. I a un quart i cinc de tres (que en realitat serien les dues) estaria molt nerviosa, perquè veure l’hora (falsa) de la cita em pertorbaria. Potser aquest és l’objectiu per als que, com jo, arribem sempre abans d’hora als llocs. Per mi, arribar a l’hora ja és patir. De fet, si dugués rellotge, potser el retardaria.
Però i si resulta que sí? I si resulta que en Gay de Liébana oblida que va avançar el rellotge vint minuts i, aleshores, s’apressa perquè es pensa que és més tard? Si és així, pot tenir problemes. Potser quan arribi a segons quin lloc, es pensarà que són negligents. Per exemple, si a les nou i un minut del seu rellotge és a la porta d’una botiga que obre a les nou, no entendrà per què està tancada. Potser s’enfadarà, perquè justament havia previst ser a un quart de deu a un altre lloc. Decidirà que els dóna deu minuts de marge. I aleshores, al cap de deu minuts, apareixerà en Matthew Tree.
