La persistent i devastadora crisi econòmica ha propiciat, finalment, el sorgiment de noves plataformes polítiques amb l’ambició de disputar l’hegemonia electoral als partits tradicionals. Parle de Podem i de Guanyem Barcelona, singularment. Es tracta, en tots dos casos, de formacions que s’enuncien des de la primera persona del plural, però que es galvanitzen a partir d’un lideratge enèrgicament individual (Pablo Iglesias en un cas i Ada Colau en l’altre).
Quan l’any 2011 va emergir, a les ciutats i als pobles de tot l’Estat, el moviment conegut com a 15-M, alguns van advertir que aquesta allau només tindria incidència electoral quan es disposara d’un líder. I bé, el moment dels líders ja ha arribat. Ara del que es tractaria és d’esbrinar com es concretarà el fenomen a les pròximes eleccions i com afectarà tot plegat els partits ja instal·lats en el sistema.
Supose que era il·lusori pensar que la crisi econòmica i la crisi institucional i social (amb l’obscena orgia de la corrupció i la falta de solucions aportades pels actors tradicionals de l’establishment ) no acabarien per passar-nos la factura. Com en una plaga bíblica, durant set anys -des de l’infaust 2008- hem suportat les conseqüències d’un mercat que va ser alegrement desregularitzat en temps de Reagan i Thatcher i finalment es va col·lapsar. 7 és el nombre simbòlic associat als cicles, siga els dies de la creació del món o de la setmana, o siga el de les plagues bíbliques i els pecats capitals. Podríem esperar que 2014 fos el final d’un període tràgic però, més enllà de les cíniques proclames governamentals, el que se’ns augura a la pràctica d’ara endavant és més sang, més suor i més llàgrimes. En un context així, té una certa lògica que apareguen tipus com Iglesias o Colau, investits de nous flautistes d’Hamelín i disposats a buidar les taleques d’electorat dels partits consolidats.
Aquests partits, davant el fenomen, han començat a posar-se nerviosos. La pregunta clau, llavors, és fins on arribarà la capacitat d’atracció dels nous actors polítics. De moment, quan escric aquestes línies, Podem ja disposa de més de cent mil adscrits a tot el territori espanyol (en menys de tres mesos) i Guanyem ja té rèpliques en moltes ciutats de fora de Catalunya.
No és cap coincidència que l’alternativa que suposen aquestes noves formacions haja coincidit amb el punt àlgid de debats col·laterals absolutament neuràlgics. És el cas del model d’estat (monarquia, república) o de les aspiracions sobiranistes a Catalunya. I no deixa de ser significatiu que en tots dos casos, més enllà de certes vacil·lacions tàctiques, la postura de Podem i Guanyem siga la d’afavorir un model de democràcia radical (república, dret a decidir), més enllà dels tabús de la Transició.
Davant tot això, els partits vells han començat a posar-se nerviosos. No acaben de pair, per exemple, el ressò que tenen els nous en els mitjans de comunicació. L’aparició de Pablo Iglesias en un programa com La Sexta noche -fins i tot protagonitzant un enfrontament antològic amb una lideresa típicament antiga com Esperanza Aguirre- propicia audiències d’infart i el trending topic de rigor. El fenomen es retroalimenta: la gent vol sentir el que el senyor Iglesias proclama, i ell diu el que els espectadors estan desitjant escoltar. Els excipients de possible demagògia, utopia descarnada o pura il·lusió de l’esperit no invaliden el discurs. La situació és massa desesperada per semblar només dramàtica.
Així doncs, el dilema dels partits ja instal·lats no és menor. ¿Han de continuar impertèrrits amb el seu relat -que la gent ja no es creu- o han de provar d’imitar, amb oportunisme, la retòrica dels nous? Això afecta, especialment, l’esquerra, perquè el PP -i aquesta és la gran tragèdia del moment present de la democràcia espanyola- segueix sent la pròdiga formació monolítica on individus de tot pèl i ploma ideològica (centristes, liberals, conservadors, ultradretans, integristes religiosos…) hi mantenen, units, l’hegemonia social.
Fa poc David Miró explicava, en aquestes mateixes pàgines, que abans solia recomanar als seus alumnes de periodisme que es procuraren un bon background abans d’aspirar a poder entendre la realitat que haurien d’interpretar. Ara, però, és just al contrari. La realitat ha mutat, els temps que s’acosten són vertiginosos. Els que s’hi aproximen amb voluntat analítica necessiten uns ulls nous i, d’alguna manera, verges. És una època certament esplèndida per a exercir de periodista.
