La vida és xula
Fa uns dies vaig veure a TV3 un anunci de Desigual desafortunat per diverses raons. La noia que es va emprovant roba mentre parla amb el mirall -rere el qual, convertits en voyeurs , hi som nosaltres- respon a aquell clixé frívol i ximplet que certa publicitat pretén fer passar per alliberament femení.
En les seves tres versions, l'anunci sembla que s'enfoti del dramàtic atur juvenil. Però en aquesta secció parlem de llengua i el que jo en qüestionaria no és -com potser algun lector ja espera- l'ús de l'adjectiu xula en la frase que, a manera de lema, tanca l'espot.
Si en un argot juvenil creïble hem de dir que la vida és molt bona o fantàstica , no podem fer gran cosa més que dir que és xula o que és guai o que mola molt o que és una passada . Per què, doncs, el xula de l'anunci ens fa mal a l'orella? El problema no és lèxic sinó fonètic: grinyola que digui xula amb un so fricatiu de xeix.
El lema és lingüísticament fallit perquè combina un adjectiu ultracol·loquial com xula amb una pronúncia molt formal. La pronúncia col·loquial és l'africada, és a dir, ho diem com si s'escrivís txula . I una paraula col·loquial, per definició, s'ha de pronunciar col·loquialment.
De vegades ens oblidem que l'adequació al registre, que és la manera més intel·ligent i apropiada d'entendre el concepte correcció , afecta tots els nivells del llenguatge. Si en el nivell del lèxic som molt informals, també ho hem de ser en el fonològic.
Ara bé: quin mestre ensenya a les escoles que una x inicial es pronuncia fricativa o africada en funció del registre? I qui gosa dir que la pronúncia fricativa d'algunes paraules -la normativa-, més que formal, ja sona afectada a la majoria de parlants?
