La perillosa banalització del franquisme i la persecució del català

Va ser en un ja llunyà 1993 quan l’ Abc va fer una portada amb el següent titular: “Igual que Franco pero al revés. Persecución del castellano en Cataluña ”. Feia pocs mesos que CiU havia assegurat l’estabilitat parlamentària a un Felipe González en hores baixes i la dreta va voler atiar el conflicte lingüístic per treure’n rèdit polític. El problema, però, és que 22 anys després som on érem. Aquesta mateixa dreta continua banalitzant la persecució que va patir el català durant el règim franquista, que és el mateix que banalitzar la dictadura sencera, fins al punt que el ministre José Ignacio Wert pensa que la situació del castellà avui a Catalunya és comparable a la del català “en aquells temps que tant els agrada recordar”, per dir-ho en les seves mateixes paraules. L’afirmació, a part de ser una autèntica bestiesa sense cap fonament històric, és el millor símptoma del fracàs de la Transició en el que havia de ser un dels pilars bàsics de la convivència en democràcia: el reconeixement, per part de tots els actors polítics, dels estralls del franquisme, en aspectes tan bàsics com les víctimes humanes o l’intent de genocidi cultural de les llengües que no fossin el castellà. No es tracta en cap cas de fets opinables: de la mateixa manera que hi ha milers de cossos enterrats a les cunetes, milers de testimonis de tortures o vexacions, hi ha milers de fonts documentals que acrediten el pla d’anihilació lingüística i cultural decretat per les autoritats franquistes contra les cultures catalana, basca i gallega. Avui a l’ARA ens veiem obligats a recordar els eixos bàsics de la repressió franquista contra la llengua catalana perquè les noves generacions no caiguin en la temptació de l’oblit o en el relativisme del ministre d’Educació i [sic] Cultura. I no ho fem per alimentar cap victimisme ni per justificar l’actual política lingüística. Haver patit la negació de la pròpia cultura no ens donaria dret a actuar de la mateixa manera contra ningú, i menys encara contra una cultura i una llengua tan properes com la castellana. L’objectiu és precisament evidenciar que no hi cap punt de contacte entre la situació actual del castellà a Catalunya i la que va patir el català durant el franquisme, especialment en els seus primers 25 anys, fins al 1964.

És una evidència que en qualsevol país del món una afirmació fal·laç com la de Wert hauria comportat la destitució immediata. No ha sigut així. El PP banalitza el patiment de la població catalanoparlant que va haver de suportar humiliacions i càstigs per parlar la seva llengua, de la mateixa manera que es resisteix a admetre el caràcter criminal de la dictadura, i demostra així que la frase d’Ovidi Montllor que avui reparteix el diari en un adhesiu, pronunciada durant la Transició, és plenament vigent.