Publicitat
Publicitat

EL PAÍS QUE VOLEM ARA (1): LA RAÓ

Els tres escenaris possibles

1. L''statu quo': la Constitució fa el sistema intocable

L'any 1976, poc després de la mort del dictador, el règim i les forces d'oposició van posar fil a l'agulla a la democratització d'Espanya. Amb Joan Carles I -designat successor seu per Franco el juliol del 1969- ja com a cap de l'Estat, el primer fruit va ser la llei de reforma política, que es votaria en referèndum a finals d'any. El segon, la convocatòria d'eleccions el juny del 1977, que van consolidar Adolfo Suárez, de la UCD. El tercer fruit seria la Constitució votada en referèndum el 6 de desembre del 1978. Només Euskadi hi va posar un però. L'esquerra abertzale va fer campanya pel no, i el PNB, per l'abstenció. El sí va obtenir un 68,7% i la participació va ser només del 45%. A Catalunya van votar un 67% i el 90% van donar suport al text. El PSOE, la UCD, AP, CiU i el PCE van ser al consens, del qual es van apartar ERC, els nacionalismes basc i gallec i els grups més extremistes.

Aquella Constitució deia (i diu encara, perquè les úniques reformes -1992 i 2011- són per donar vot als ciutadans de la UE a les municipals i per obligar a l'estabilitat pressupostària) coses que aleshores seduïen, i consagra drets com la llibertat d'expressió o de sindicació.

Diferencia "nacionalitats i regions" (tot i que no les cita) i afirma que les llengües espanyoles diferents del castellà (tampoc les cita) són objecte "d'especial respecte i protecció". Però també avisa que la nació espanyola, l'única que es reconeix, és "indissoluble"; consagra l'exèrcit com a valedor i dóna preeminència al castellà.

Amb els pas dels anys la Constitució ha servit per posar en marxa l'estat de les autonomies, que ha tendit a la igualació entre nacionalitats i regions amb les excepcions forals, i s'ha fossilitzat. L'historiador Ferran Gallego sosté a l'assaig El mito de la Transición que el procés va ser tutelat pels sectors aperturistes del règim, que no van marxar ni ser jutjats, i per la incapacitat de l'esquerra de forçar un procés de ruptura. Malgrat això, aquell consens s'ha sacralitzat. A aquest fet s'hi suma que el procés de reforma és molt complicat si es toca el model d'estat, els drets fonamentals o la Corona. Calen dos terços al Congrés i al Senat i convocar eleccions immediatament. Les noves cambres han de validar la reforma també amb dos terços de majoria i després els espanyols en referèndum.

La recentralització té més aliats

Sectors del PSOE, el PP en ple, el neoespanyolisme d'UPyD i el poder judicial han fet una lectura restrictiva de la Constitució, tal com han evidenciat sentències com la del pla Ibarretxe o l'Estatut, deixant clar que no hi ha altre subjecte polític que l'espanyol, i la crisi s'ha convertit ara en una tempesta perfecta per a la recentralització. Una ofensiva que, segons el CIS del juliol del 2012, abonen el 40% d'espanyols: el 21,9% suprimirien les autonomies i el 17,1% els restarien competències.

Avantatges

El marc polític actual ha creat un escenari d'estabilitat a Espanya en els últims 30 anys. El país ha entrat a la Unió Europea, a l'euro i s'ha modernitzat molt en els últims anys.

Les desigualtats entre territoris s'han reduït. L'estat autonòmic, amb l'ajuda de Brussel·les, és clau en el progrés de regions com Extremadura i les dues Castelles.

El model territorial i d'estat vigent encara genera un consens ampli entre el PSOE i el PP, les dues forces polítiques hegemòniques a l'Estat.

Les llengües i les cultures diferents de la castellana han pogut avançar.

Dificultats

El cafè per a tothom és a l'ordre del dia. Territoris amb poca massa crítica (Múrcia o Madrid van improvisar himne i bandera) són autonomies i no volen que Catalunya o Euskadi tinguin més poders que ells.

Les autonomies són de dimensió molt diferent i totes tenen govern i Parlament, des d'Andalusia -amb més de vuit milions d'habitants- a la Rioja -amb 300.000-. La crisi fa que el sistema es posi en entredit, sigui car i penalitzi els més competitius.

El suport a l' statu quo baixa. L'independentisme creix i els que volen desmuntar l'estat autonòmic també.


Francesc de Carreras Catedràtic de dret constitucional UAB

"S'ha de resoldre la integració de les comunitats autonòmes a l'Estat"

L'estat de les autonomies neix amb vocació de permanència. ¿El veu en qüestió?

El 1978 era molt obert i calia concretar-lo en els Estatuts. Es va fer fins al 2001, quan s'acaba la transferència de Sanitat. Calia rematar-ho en sentit federal i el pla Ibarretxe i l'Estatut català obren el conflicte. Caldria tornar al 2000 i completar un model que, de manera genèrica, és federal dins les seves peculiaritats, que no són les d'Alemanya. S'ha de resoldre la integració de les comunitats a l'Estat amb convenis, el Senat o la conferència de presidents.

El model autonòmic ha derivat en un cafè per a tothom . ¿És sostenible o la crisi el farà inviable?

No vull fer profecies. El cafè per a tothom no deixa de ser federal. Només Euskadi i Navarra tenen concert i només Catalunya té presons.

Madrid recentralitza quan pren mesures anticrisi. Hi està d'acord?

En els models federals és normal a vegades tornar competències en pro de l'eficàcia, que és el que mesura si els sistemes són bons o no. El principi de subsidiarietat europeu es podria aplicar. En les competències econòmiques passa perquè genèricament l'Estat és competent, canvia lleis de base i recentralitza. L'Estat ha de controlar directament certes coses perquè és el responsable davant la UE. D'aquí la llei d'estabilitat. La lògica de les autonomies amb cada cop més poder és independentista i confederal.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT