PSC: un partit que ha deixat d’assemblar-se al país
L’electorat socialista ha anat minvant i, alhora, allunyant-se del corrent majoritari de la societat
Després de la reunió dels corrents crítics del PSC divendres, el dubte persisteix. Quina influència tenen? Quanta gent representen dins i fora? Quin ha de ser el seu paper: quedar-se i influir des de dins o marxar? Ara bé, més enllà de la crítica cap a Pere Navarro, la remor de fons interna no s’entén si no es té en compte l’evolució d’un dels partits que ha estat el pal de paller de la política catalana.
L’any 2003, amb Pasqual Maragall com a cap de cartell, el PSC va obtenir 1.031.454 vots i 42 escons al Parlament. 6.000 i pocs vots més que CiU. Tot i tenir menys escons, va consolidar el canvi amb el tripartit amb ERC i ICV-EUiA. En termes politològics, el PSC del 2003 (i encara més el del 1999, que va fer millor resultat) era un partit catch all (que tot ho atrapa): aspirava a governar amb un electorat divers.
Un electorat més heterogeni
El PSC recollia suports amplis a l’àrea metropolitana i a l’interior. Tal com mostren les enquestes del CIS, a principis de l’any 2005 les persones que van votar el PSC eren molt similars al retrat robot del català mitjà. Només els tan catalans com espanyols estaven sobrerepresentats (64%) sobre la mitjana (50%) en detriment dels més catalans que espanyols (24% per al conjunt, 18% per al PSC) i només catalans (15% i 5%, respectivament).
Aquesta dècada el PSC ha perdut llençols a totes les bugades. El 2012 Navarro va obtenir 524.707 vots, la meitat que el 2003. Mentre la societat ha evolucionat cap al sobiranisme, el PSC és l’únic partit que ha fet el viatge contrari. La fuga de vots ha configurat un partit en què l’electorat és espanyolista i dista del votant mitjà català. El 37% dels catalans se senten tan catalans com espanyols, un percentatge que en el cas dels socialistes puja al 63%. I mentre que els més catalans que espanyols i únicament catalans en el conjunt representen el 27% i el 26% respectivament, en el cas del PSC aquests percentatges tan sols són del 14% i 5%.
Un altre gran canvi s’ha produït en les preferències territorials. Avui gairebé un de cada quatre votants del PSC advoca per un model d’estat menys descentralitzat encara i un 34% vol mantenir l’ statu quo. La preferència per la independència, opció preferida del 45% en conjunt, només té el suport del 8% dels votants del PSC. I, paradoxalment, entre el 2005 i el 2012, el PSC ha patit una fuga de vot de persones que tenien com a primera preferència l’estat federal -del 65% el 2005 al 35% a finals del 2012-. Tot plegat en una formació que, precisament, defensa aquest model territorial.
El partit atreu avui un electorat molt diferent. La fuga de vot catalanista i dels que volien un estat federal o independent l’han canviat. Un últim indicador és il·lustratiu: el PSC cada dia té més vots de persones nascudes fora de Catalunya. El 2003 eren el 37% i en les últimes eleccions el 43%, malgrat que la demografia avança en sentit contrari.
Del ‘catch-all party’ al nínxol
El PSC d’avui té un electorat menys representatiu i està lluny de ser un catch all. S’està convertint en un partit nínxol: destinat a un missatge i un perfil molt concret. Per aquest motiu els crítics són més aviat un sector nostàlgic d’un partit que va ser i que ha girat com un mitjó.
--------------------------------
