La Tor de Querol (Alta Cerdanya)“Jo ho he sabut pels diaris francesos i també per internet. Al vell Pujol jo no l’havia vist mai aquí. Els anteriors alcaldes, en Trunó i en Peytaví, sí que hi van tenir tracte, sobretot quan van comprar la casa ja fa uns anys”. Ho explica, sorprès de tot plegat i del fet que dimecres es presentés alguna televisió al poble, el senyor Monty, regidor de la Tor de Querol, que no milita en cap partit i parla un català més aviat escàs, malgrat que el municipi és a només cinc quilòmetres de Puigcerdà. Ell la fa petar amablement, però com que l’alcaldessa és de vacances hi ha silenci administratiu. La secretària de l’Ajuntament i l’empleada de La Poste, que s’expliquen les noves abans d’aixecar la persiana a primera hora de la tarda, tenen l’ordre de no dir res. Compleixen.
A les dues Cerdanyes no hi ha frontera natural entre el nord i el sud. L’estat francès ha excel·lit més en l’assimilació que no pas en el desenvolupament del seu sud. A vegades les dues comarques són països diferents. Per això el poble, de poc més de 400 habitants i conegut per tenir una estació de tren amb tres amples de via diferent (l’europeu, l’ibèric i el del pintoresc Tren Groc de la Catalunya Nord), es va convertir en un amagatall ideal per a Jordi Pujol i família, després que l’expresident confessés divendres passat que havia tingut diners amagats a Andorra 34 anys i esclatés una bomba política i emocional.
A la Tor de Querol, a menys de 30 quilòmetres de la frontera amb Andorra, el Josep, el seu tercer fill, que va fer fortuna (molta) venent la consultora Europraxis i dedicant-se a comprar i vendre totxo, hi té una mansió fantàstica. És la primera casa a l’esquerra arribant des de la capital ceretana. La casa on els Pujol van fer pinya i van preparar la defensa és ben a prop del monòlit d’homenatge als 17 querolans morts a la Primera Guerra Mundial i de la sala de festes. La família, però, no va estar per festes aquest cap de setmana.
Amb l’estelada a la teulada
Una veïna, que, com molts dels que passen aquests dies a la Tor, és de Barcelona, explica que hi va veure moviment, que hi havia gent però que ara ja no és capaç d’assegurar que hi hagi algú. Hi regna la calma. Sols la gespa del jardí perfectament tallada, la barbacoa endreçada, l’estelada onejant a la teulada de la casa auxiliar i el pal de la senyera del jardí es fan notar. Cap moviment en hores, cap vigilància aparent, i a la casa tampoc hi ha timbre. A la planta baixa hi ha una porta entreoberta, que sembla del servei, i algun porticó deixa passar la llum a les cambres de l’interior. La majoria pensa que els Pujol ja han marxat i que potser només hi queda algú del servei.
Ni la senyora de Barcelona ni la seva mare, que vénen de comprar el pa, van veure el president. De fet, no hi van caure fins ahir que havia estat entre elles rumiant què fer i torturant-se interiorment, tal com va dir-li abans de deixar Barcelona a la seva germana Maria que li tocaria fer. Ningú es pensava que era al poble. Elles, el regidor Monty i l’amo del restaurant de la carretera -al costat de la botiga de queviures del tranquil municipi (per no dir mort) i el forn de pa- sí que coneixen el Josep. Expliquen que puja els ponts i algun cap de setmana, però que és discret i poc social malgrat que a la Tor són pocs. A la comarca sí que tenen més tractat l’Oriol, que hi fa bastanta vida, és més extrovertit i té una casa a l’exclusiu poble d’Urús, ben a prop de l’empresari Sergi Alsina, també imputat per les ITV.
Del respecte a l’atracció grotesca
La casa de Josep Pujol cridava ahir l’atenció de pocs curiosos. Una parella de Barcelona que espera un comercial per mirar-se un habitatge (els catalans són els que més en compren) la mira embadalida, però sense saber de qui és. I els obrers que treballen al davant en noves promocions tampoc en saben res. Només una família, pare, mare i filla, s’atura al davant, fa una rialleta i s’hi tira una foto de record. Qui l’hi havia de dir, a Jordi Pujol, que, d’aixecar admiració i respecte, acabaria convertit en una atracció més aviat grotesca que s’amaga de mansió en mansió dels seus fills.
