El posicionament de Junqueras que és millor una “llista de llistes” que una “llista de país” encapçalada per Mas que tingui un bon resultat però esborri la pluralitat en el moment constituent del nou estat és lícit. Hi ha arguments per a tots els gustos, i cap se sosté en una base empírica. D’aquí les acalorades discussions aquests dies darrere els micròfons, a les sobretaules i a les xarxes. El país viu un moment d’ebullició i proliferen els experts en processos d’alliberament nacional. Hi ha, però, tres qüestions a aclarir. Junqueras hauria de dir si no pactar la llista implica que ell vol liderar el procés i anirà a totes per arribar a la presidència (trobo que mercadejar-hi seria un error). De Mas n’hauríem de saber què farà si entre que guanya el sí a les plebiscitàries i passen els 18 mesos arriba una oferta de l’Estat (una pantalla que, en teoria, ja ha passat). I, finalment, ens hauríem de preguntar el cost de tot plegat si Mas se’n va a casa. Ho haurien de poder -i voler- respondre. Més que res per saber on som.
