LA CREIXENT TENDÈNCIA delselectors d’alguns països europeus a votar formacions autoritàries re-afirma una veritat que de vegades preferim ignorar: el desig de ser més lliures no té per què ser -i no és sempre- un desig majoritari.
Constatar que alguns dels líders que surten elegits està provat judicialment que són corruptes és una de les experiències més desmoralitzants d’aquest sistema que considerem el menys dolent.
No és res que no hàgim vist en un munt de westerns : l’heroi, cansat de picar portes i buscar complicitats per plantar cara als esbirros del cacic, s’hi ha d’acabar enfrontant tot sol. Un heroi que ens pot ser tan pròxim -ho vèiem a l’últim Salvados - com Itziar González.
Ser reaccionari és una actitud com a mínim tan bàsica i popular com ser progre. No hi ha res més fàcil, n’hi ha prou quedant-se a casa. El seu lema és“No t’hi emboliquis!” i es blinda amb un nostradíssim “Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era”.
D’aquí una setmana alguns anirem a votar sense tenir clar que ficar un paper a l’urna sigui embolicar-s’hi. No ens quedarem a casa però hi tornarem sense una volva de pols i amb la sensació d’haver exercit de ciutadans de diumenge a la tarda.
D’aquí una setmana alguns no votarem partits autoritaris, però no estem tan segurs que ens uniríem als que hi planten cara si demà piquessin a la porta. Votar quan votant hem arribat on som ja no serveix de coartada per no fer res més.
Perquè cal ser cec per ignorar que no han sigut els vots els que han posat fre a l’obscena impunitat dels desnonaments sinó la gent al carrer. I sense gent al carrer que cridi ben fort -ho sabem massa bé- de vegades no es pot ni votar.
Anar a votar i prou quan el dia a dia s’entossudeix a demostrar-nos que tenim una democràcia de cartró pedra pot ser tan reaccionari com abstenir-se. El que ara compta, és anar a l’era i voler pols.
