EM VA ENCANTAR el títol de l’entrevista d’ahir de la Lara Bonilla al Sergio Saldaña: “Jo no sóc bipolar, jo sóc el Sergio i tinc trastorn bipolar”. Justament ahir, fent un cafè amb Terricabras, per una sèrie de converses amb els candidats europeus, em va respondre: “No sóc polític, estic polític”. Quan algú em presenta i diu “és el director de l’ARA”, matiso “faig de director de l’ARA”. No ho dic només perquè la meva hagi passat a ser professió d’alt risc (aquesta setmana Le Monde i el New York Times han canviat les directores, com aquí van fer La Vanguardia, El País i El Mundo ), sinó perquè si tendim a confondre el que fem amb el que som, quan deixem de fer-ho podem tenir una crisi d’identitat. Quan entrevisto algú li demano que es defineixi en una paraula, i en el fons és una pregunta trampa, que sol provocar que dissertin una estona sobre què no són, o admetin com els agradaria ser vistos. En el cas dels trastorns mentals, en què els mitjans sovint fem d’altaveus dels estigmes vinculats a la ignorància, els prejudicis i la por, és essencial l’ús del verbs. Ahir uns professionals de la salut mental m’alertaven, en una jornada molt interessant a Girona, del riscos d’etiquetar amb noms de malalties els que cometen algun crim. O em recomanaven no dir que algú s’ha suïcidat, sinó que el suïcidi ha estat la causa de la mort. Matisos que enriqueixen, ens ajuden a entendre millor els altres i a nosaltres mateixos. I configuren un món on tant les certeses com les incerteses són provisionals.
