20/04/2014

Joaquim Gay de Montellà: “Tindrem pacte fiscal. Jo no el negocio però hi treballo”

6 min

Per ser empresari, què cal: ¿una bona idea o tenir una família que et deixi els primers 5.000 euros?

Una actitud. És un compromís personal, no una oportunitat. És tenir optimisme, idees, i portar-les a terme, i pencar moltes més hores que la mitjana.

Molt més que un treballador?

El treballador treballa molt. El respecto molt, però l’empresari que vol fer alguna cosa hi ha de posar més hores i més compromís. És lògic.

¿És més difícil ser empresari ara que fa 50 anys?

Crec que no. Abans era una feina més intuïtiva, ara està més racionalitzada. I avui en dia la gent de Catalunya té molta empenta. Hem deixat enrere allò dels anys 90 de voler treballar només a no sé quins bancs o caixes o a les administracions. Ara els joves catalans volen conquerir el món.

A la força, perquè aquí no troben oportunitats de treball.

No passa res. Ja els recuperarem. Se’n van però per tornar, no se’n van per sempre. No som americans, som europeus, llatins, mediterranis, i tornaran segur, i amb més bona preparació. És diferent de quan només podíem aportar mans quan anàvem fora. Però ara aportem coneixement.

Com va l’economia?

Va millor. La confiança empresarial es recupera tot i els dubtes de la deflació. A Catalunya no crec que n’hi hagi, perquè el català és un tio molt actiu, sigui treballador o empresari. I tornarà a posar-s’hi. No hem sigut funcionaris mai. Hem sigut sempre emprenedors i empresaris. La gent se’n va a escoles de formació perquè vol ser el cap, i està bé voler ser el cap.

O sigui que ja hem tocat fons. La pregunta és si ara estem caminant pel fons i si hi estarem gaire temps...

Estic convençut que a la segona part del 2015 veurem un canvi. Veiem recuperacions de demanda, en grans superfícies o a les autopistes. Qualsevol cosa que facis puja molt. Menys el sector de la producció de ciment, que és un sector que encara està tocat, per l’obra civil, no per la construcció, tot i que hi comença a haver certs senyals de recuperació. Creix la demanda d’hipoteques, cosa que no passava des del 2008-2009. Això és molt bon senyal, perquè vol dir que algú es compromet a tenir compliments a llarg termini. Perquè ja no es concedeix el 110% d’un valor, ara es dóna el 50% o el 60%.

El problema és l’atur. A Catalunya és d’una mica més del 22%.

Sí. Però mirem l’atur real. Molta gent té feina submergida i està oficialment a l’atur. Fem servir uns criteris estadístics que Alemanya o Holanda no utilitzen. ¿Ens hem de creure que un 25% de la població no té feina? Segur que no. Tindríem alarma social i no la tenim.

Quin percentatge d’atur seria el real?

No més del 15%. Ens sobra un mínim de 7 o 8 punts, que alimentem amb l’economia submergida i els criteris estadístics.

Quins d’aquests problemes perjudiquen més les empreses: corrupció política, impagaments de les administracions, increments dels impostos i les cotitzacions socials o que no hi ha crèdit de la banca?

Vejam, és cert que necessitem el crèdit, però no és cert que primer hi ha crèdit i després recuperació econòmica. Primer hi ha d’haver recuperació i confiança empresarial, i el crèdit ho acompanyarà. No podem dir que si em donen 300.000 euros jo faria això. No. Tu fes això i busca com finançar els 300.000 euros. ¿O serem especuladors i amb els diners de l’entitat financera mirarem si surt aquell projecte, i si no se’ls quedarà l’entitat? Això no. És cert que no hem tingut finançament molt temps perquè la banca tenia altres problemes.

Doncs la petita i mitjana empresa no comparteix gaire aquest criteri. Fa poques setmanes van celebrar l’acte del Diguem prou.

Al Diguem prou de la Pimec potser amb el temps ja li ha passat una mica el moment. Estan bé els continguts, no hi ha gaire cosa innovadora, però dir que la culpa és del crèdit... Tampoc és això. La clau és ser realistes i anar creixent a mesura que creixi la recuperació.

Amb casos de corrupció com els de Millet o Bárcenas, ¿vostè ha notat canvis en com les administracions contracten les empreses?

Sí, a tots ens ha servit. Des de Foment i també des de la CEOE hem adoptat uns codis ètics, perquè també hem patit els moviments de la nostra gent.

A la CEOE, amb l’expresident Díaz Ferrán.

És que els empresaris, com a persones, també som vulnerables. Però amb aquests casos de corrupció més notoris, empresaris, administracions, agents socials en general..., tothom va més amb compte. Abans acceptaven que el 3% o el 5% de comissió era normal, que així era el país. I això s’ha d’acabar. Hem de ser com els països democràtics de l’Europa del nord, on es busca molt la salut democràtica i l’ètica.

¿Els empresaris tenen alguna responsabilitat en les xifres d’atur?

Esclar que sí. En som en gran part culpables. Som nosaltres els que hem de donar l’exemple i convocar gent amb un cert risc per impulsar els seus projectes. Si esperem el dia que ja estigui ben clar, haurem perdut una oportunitat de negoci, i no haurem complert el nostre compromís social de generar llocs de treball. Ara serem més oportuns, perquè el que estàvem fent abans, concentrats en un o dos sectors, especulant a curt termini, canviarà... No és que la crisi ens hagi anat bé, però ens ha fet pensar que fèiem despeses sense sentit, que no fèiem les inversions al core business, o en formació, innovació... Els pilars que tindrem ara per als pròxims 20 anys seran molt més sòlids que els dels anys 90.

¿Ens hem vacunat per no tenir mai més una bombolla immobiliària?

No, en tornarem a tenir, són cicles. I d’aquí 20 anys tornaran a caure.

Aleshores, què hem après?

Que cal més coneixement, més solidesa, i que hem guanyat en ètica.

Vostè és un partidari decidit del pacte fiscal. ¿Té algun indici que sigui possible?

És un camí que respon als sentiments de persones com jo mateix, o de Foment. Catalunya necessita tenir un tracte diferencial. La Constitució parla de regions i nacionalitats. Catalunya té tots els conceptes de nacionalitat, i això no és ferir a ningú. Ens sentim un país diferent, i som diferents, però això es pot fer en plena convivència i amb respecte.

¿La tercera via no va morir la setmana passada al debat del Congrés?

Crec que no. Hi ha camí per treballar.

¿I qui la defensa millor, Rubalcaba amb la proposta de reforma federal de la Constitució, o Duran i Lleida amb l’addicional a la Constitució?

No vull entrar en el que han de fer els governants, el poble els ha escollit.

Sí que hi entra, vostè diu que vol un pacte fiscal.

Perquè sóc empresari i vull estabilitat i un marc ordenat i que les meves empreses siguin competitives, i necessito que la Generalitat tingui un bon finançament. I si té un deute històric vull que se li pagui. Nosaltres el situem entre 7.000 i 12.000 milions d’euros. Doncs passem comptes. I després cal buscar un sistema que permeti a la Generalitat tenir un pressupost sense haver de fer dèficit. Perquè dèficit vol dir deute i pressió fiscal, amb la qual cosa una persona o una empresa no vindrà aquí. I això ha d’anar acompanyat amb un reconeixement de respecte a la nostra llengua, que la volem administrar nosaltres i no que ens l’administrin. Volem un cert reconeixement de fets diferencials.

Sap que si toquem el règim comú de finançament les altres comunitats diran que no.

La solidaritat fiscal no pot ser per sempre. Com diu el diccionari, és una “actuació circumstancial per solucionar una situació”. Vostè em demana solidaritat i jo n’hi dono, però miri de recuperar-se, no em digui que tota la vida estarem igual.

¿El procés polític afecta l’economia catalana?

No, crec que no. Rebo missions diplomàtiques de l’exterior que volen saber si es poden trobar còmodes o no en el futur. Jo els dic que Catalunya continua tenint seny, hem de transmetre confiança, és la regla d’or del món del negoci. Volem que tothom sàpiga que a Catalunya no hi haurà cap dificultat per poder-hi invertir o desinvertir.

Si algun dia una majoria de catalans voten per la independència, ¿Foment del Treball què dirà?

Segur que Foment estarà on ha estat sempre, que és amb el poble de Catalunya i els industrials de Catalunya. No som diferents. Ara, a Foment li agrada saber quin és el marc legal que hi hauria. Les situacions no consolidades no ens ajuden a vendre el nostre projecte.

I si no surt el pacte fiscal, què fem?

Tindrem un pacte fiscal.

Qui l’hi ha dit?

Això és pel que jo treballo...

Ho està negociant?

No, jo no negocio res. Sempre treballo, però no negocio res. Han de negociar els polítics. Jo treballo, si de cas, des de Foment. Nosaltres som un lobi. Però abans de les europees no veurem resultats. És lògic... Hem d’esperar. Després de les eleccions tindrem notícies de recuperació de diàleg i un camí.

¿Li sembla bé que a França alguns empresaris ja no puguin trucar al mòbil als treballadors a partir de mitja tarda?

No ho sé, perquè potser ells han de fer aquesta trucada i l’altre segur que està esperant que li truquin. Generalitzar és portar a màxims una situació que ha de ser natural.

¿Barcelona World és un bon negoci per a Catalunya?

Segur.

¿Millor que el d’Adelson, aquell Eurovegas que volien fer al Prat?

El model d’Adelson era Barcelona, no era Madrid. Això va ser un accident. Però el seu model era Barcelona, el món dels creuers... Tot i que nosaltres no tenim tan clar si era el gran model que volíem. Ens agrada crear negoci, activitats, llocs de treball, poder tenir recuperació via impostos, però el nostre model és més ampli, no solament pensar en el joc. I BCN World és un model més lúdic en general i no tan concentrat. Crec que està bé com ha anat.

stats