Les restes de la seva mare són en algun voral de carretera i les del seu pare en alguna fossa comuna asturiana. Tots dos eren mestres republicans. A la Hilda Farfante, de 83 anys, encara se li posen els ulls plorosos quan recorda “els quatre dies d’espant”. Tenia només cinc anys quan a la seva mare, de 35, la van agafar un grup de falangistes just quan anava a obrir l’escola que dirigia -i on també treballava el seu pare-, un centre del municipi asturià de Cangas del Narcea. A la mare la van portar a una presó. Era el 9 de setembre del 1936. L’endemà, quan la família se’n va assabentar, el seu pare va anar a buscar-la. També el van agafar. “Aquell mateix matí ja havien matat la mare, i a la tarda el pare”. El matrimoni tenia dues filles més. La petita tenia quatre anys i la gran set. L’avi, espantat, va decidir portar-les amb un oncle que vivia a les muntanyes. Passats quatre dies, la família les va haver de separar perquè ningú tenia prou poder adquisitiu per fer-se càrrec de les tres. “Les he vist, però mai més hem tornat a estar juntes, mai més...”, diu mentre se li trenca la veu. En el repartiment a ella li va tocar anar a viure amb una tieta (una germana de la seva mare). També era mestra i republicana, una professió que la Hilda ha exercit. “Mai he sortit d’una escola. Quan penso en casa meva veig una escola i quan penso en la meva mare veig la mestra”, diu. Amb només nou anys ja ajudava la seva tieta en les tasques de docència. Va estudiar batxillerat i, després, pedagogia.
Fa 32 anys va començar a buscar el seu pare. Una veïna, a la qual també li havien matat el marit, sospitava que les seves restes del seu home estaven amb les del pare de la Hilda i li va proposar excavar una de les onze fosses de la zona on es pensava que les trobaria. L’ajuntament, governat en aquell moment pels socialistes, els va donar un permís “oral” i “ràpid”. “Tenien por que els periodistes se n’assabentessin”, relata. Amb un equip de manobres sense gaire experiència van estar tot un matí movent terra. “No vam trobar res”, explica. La Hilda es va jurar que “mai més” tornaria a fer res pel seu compte per localitzar les restes del seu pare. “L’Estat és qui me’ls ha de tornar tots dos”, deixa clar. Aquell punt d’inflexió la va portar a dedicar la resta de la seva vida a investigar quines eren les idees que defensaven els seus pares i per què van tenir aquest tràgic final. “La meva tia no m’explicava gaires coses perquè tenia molta por que la matessin, i jo no preguntava pel mateix temor”, apunta. Al final de la carrera docent la informació començava a arribar-li en comptagotes. “Al final he descobert que als meus pares els van afusellar per ser republicans, però, sobretot, per ser mestres, uns docents que lluitaven, com passa ara, per una escola de tots i per a tots”, comenta.
Ha plorat molt. Primer d’amagat i després, a mesura que ha anat explicant la seva història, en públic. “Però no s’ha de plorar sinó explicar, i fins i tot cridar”, reivindica. El testimoni de la Hilda és un dels protagonistes del documental Les metres de la República, que vol reconèixer el llegat que han deixat aquestes mestres i la seva contribució a la defensa dels drets de les dones i a la modernització de l’educació. La Hilda està preocupada per la situació actual. “El franquisme no ha marxat mai”, diu. Tot i així té clar que continuarà cridant. “Mentre tingui veu ho seguiré fent per explicar la vida dels meus pares, perquè deixin de ser invisibles”, raona. La seva història -insisteix- s’ha de saber. “No podem girar full com si no hagués passat res, no ho podem permetre”, sentencia.
