Les botigues de barri tiren avall la persiana. Entre els negocis que tanquen hi ha sabaters, fusters, sastres o ferrers que es jubilen o que no poden competir amb les grans superfícies de mobles, roba o els productes prefabricats de l'estranger. Quina distància separa aquest escenari pessimista de l'extinció definitiva dels oficis? Més de la que s'observa a simple vista. Les noves generacions prenen el relleu als veterans: en molts casos tenen una formació alternativa i opten per aprendre l'ofici, barregen les noves tecnologies amb l'artesania i valoren la forma de fer tradicional.
El seu ofici no s'extingirà, afirmen. "La forja no morirà mai, el treball del ferro té més de vuit mil anys i es continua fent igual". Guillermina Morales va aprendre'l voltant per tallers i de manera autodidacta, en un moment en què el món de la forja era tancat; ara es comença a obrir la mentalitat. Des del seu taller del Raval elabora tot tipus d'encàrrecs, des de fanals per al cinema, passant per ganivets o portes fins a uns talons per al dissenyador Vicente Rey. Encara hi ha persones que vulguin aprendre l'art de treballar el ferro calent a cops de martell? "Sí, hi ha demanda, hi ha gent que em demana si pot venir al taller; i els forjadors reben bé la gent que té ganes i interès", explica.
L'afició és imprescindible
Hi ha casos en què l'ofici no és vocacional, ni s'hereta de la família, i les ganes, la passió i l'afició són claus per iniciar-s'hi i sobreviure-hi. La lutieria, per exemple, implica de tres a cinc anys de formació en escoles d'arts i oficis d'Itàlia o França o l'aprenentatge en tallers amics, com va fer l'exdissenyador Elias Bonet amb Raül Yagüe i Juan Antonio Reyes. El pas següent, establir-se per compte propi, és més complicat. Bonet va aprofitar la crisi per engegar el seu taller: tenia coneixements de guitarra, l'apassionava el món de la fusta i els projectes de disseny que fins llavors l'havien ocupat van caure per falta d'inversió. Ara ja té tres guitarres de producció pròpia al currículum. "Abans feia projectes i tant si estaven bé com si no em costava materiaritzar-los", recorda Bonet. "Ara penso una guitarra i la faig, segur que algú la voldrà".
El lutier calcula que en dos anys farà vuit guitarres; en dotze mesos, el sastre i dissenyador Oscard H. Grand realitzarà cent quaranta encàrrecs, entre vestits, pantalons, americanes i camises. La productivitat, important de cara a la viabilitat econòmica del negoci, és limitada en el cas dels oficis: les peces es fan una per una, de forma artesanal, i el procés de producció és lent. Per contra, això té una part molt gratificant: l'artesà supervisa cadascún dels passos de la creació i veu com el projecte es fa realitat. I el client pot demanar una peça al seu gust i a mida, "un petit luxe en el sector" confessa Grand. Els sastres competeixen amb la moda industrial, ell defensa que entre el gran mur industrial "sempre hi ha alguna escletxa per gent que vol fer coses interessants, menys industrials, negocis que recullen la tradició, en lloc d'avançar-s'hi".
Reivindicar l'ofici
Davant de la pregunta sobre la salut dels oficis, les respostes són crítiques. En part, la professió mor per la desatenció de les administracions. "Percebo que no hi ha hagut gaire interès a incloure la forja en els plans d'estudis de les escoles d'arts i oficis; a vegades només s'ensenya la part més artística, però l'ofici s'ha d'aprendre", exposa Morales. Per respondre al buit formatiu imparteix "classes" de forja a alumnes com l'Arnau, que treballa en la metal·lúrgia. Per resoldre el buit gremial ha impulsat l'Associació Catalana de Forja, un intent d'aglutinar els molts forjadors que queden a Barcelona i Catalunya.
Les circumstàncies tampoc no ajuden a salvar la professió de sastre, "fonamental" segons el secretari de l'Associació Catalana d'Artesania de Sastreria, Modisteria i Camiseria, Francesc Olzina. "No hi ha prou suport, no hi ha una formació professional de sastreria, no s'ajuda la gent que vol fer-se sastre; això contrasta amb la nostra creença que un 15% de la població voldria vestir-se a mida i no sap on ha d'anar". El mercat també ha servit per revitalitzar la lutieria. Jordi Pinto, membre de l'Associació Espanyola de Lutiers i Arqueters Professionals (AELAP), apunta que la demanda de construcció i posada a punt d'instruments (per l'augment d'escoles de música) ha afavorit la proliferació de lutiers.
Un estil de vida
AL'artesà , Richard Sennett definia qui practica l'ofici com un tipus de persona que fa les coses bé per gust, pel simple fet de fer-les bé. El concepte xoca amb la societat de consum però casa amb els moviments slow , que expliquen part de la revifalla dels oficis. "Una peça de forja la pagues però la tens per sempre -comenta Morales- però això està fora de la mentalitat de la societat de consum que és voraç i vol que consumeixis. Les empreses que fan les coses bé, que no pensen els productes perquè s'espatllin, no tenen un lloc privilegiat". Per a Bonet, els moviments socials que potencien el reciclatge, el fer-s'ho un mateix i opten per arreglar el que es fa malbé han afavorit el treball menor; la societat s'ha cansat de productes seriats i ara s'aposta pels objectes amb personalitat. "Les guitarres estan fetes amb tota l'ànima, amb molt d'amor; i duren temps, la gent ho sap".
Darrere dels petits negocis (i formes de vida) de Morales, Bonet i Grand hi ha una nova concepció del treball, la productivitat i el consum. Gaudeixen amb l'obra que fan, cuiden la relació amb els clients i s'esmercen perquè les obres els satisfacin. El seu ofici es "modernitzarà" i s'adaptarà a les demandes dels consumidors. Potser aquesta és la recepta per a l'eternitat.
