El somni austral de Josep Paronella

Austràlia és una illa estranya. D’entrada, per la llunyania, ja que és a l’altra punta de món, als antípodes. En segon lloc, per la grandària, semblant a la del continent europeu. Això fa que tingui tres fusos horaris i climes força diferenciats, des del fred de l’illa de Tasmània fins a l’ambient tropical del nord. A més a més, té un interior desèrtic, on regna l’enigmàtica roca Uluru i una fauna original que inclou cangurs, opòssums, coales, uombats, casuaris, ornitorincs i altres bèsties.

En el meu viatge per Austràlia em vaig anar trobant llocs meravellosos, com les ciutats de Sydney i Melbourne, les Blue Mountains, la soledat infinita de l’Outback i el tròpic de Queensland. Va ser en aquest últim estat on em vaig deixar captivar per la bellesa de la Gran Barrera de Corall.

A mesura que viatges cap al nord, les plantacions de plàtans i de canya de sucre van agafant protagonisme, i també unes platges i unes illes on sempre has d’anar amb compte amb els corrents, els taurons i les meduses. A Austràlia aprens molt aviat que, per molt espectacular que sigui la naturalesa, mai te n’has de refiar.

Més amunt de Cairns, quan vaig travessar el riu Daintree en ferri, va ser com si entrés en una dimensió desconeguda. Els arbres de la selva eren més grans, els animals més estranys i els crits de les aus més exòtics. L’arribada a Cape Tribulation em va confirmar que anava en la bona direcció. Em vaig instal·lar en un lodge de motxillers i em vaig dedicar a recórrer aquella costa on el 1770 va encallar el capità Cook, motiu pel qual va batejar el cap amb el nom de Tribulation.

Hi estava tan bé, a Cape Tribulation, que el vaig convertir en base de les meves exploracions per l’estat de Queensland. A Port Douglas hi vaig trobar Ben Cropp, un buscador de tresors sota l’aigua; més al sud, a Innisfail, vaig conèixer una australiana filla de catalans, Maria Trapp (Maria Bisbal de soltera), que em va explicar unes quantes històries sobre els catalans que havien emigrat a aquell gran país.

De totes les històries, la que em va interessar més va ser la de Josep Paronella, un home a qui ella coneixia com el Pep de la Vall, ja que havia nascut a la Vall de Santa Creu, un poblet proper al Port de la Selva. El 1913 Paronella es va embarcar cap a Austràlia, on després de treballar de valent es va comprar un terreny en un lloc idíl·lic anomenat Mena Creek, amb un riu, una cascada i un bosc exuberant. Va ser allà on el 1924 va anar construint a poc a poc el seu somni: un pont sobre el riu, un jardí, una escalinata i un castell al capdamunt.

“El parc es va obrir al públic el 1935 i es va convertir en un lloc molt popular”, em va explicar la Maria quan vam anar a visitar junts el Paronella’s Castle. “La gent dels voltants hi venia a passar el dia, a banyar-se i a menjar, o bé a mirar pel·lícules i a ballar”.

Quan Paronella va morir, el 1948, un dels seus fills es va fer càrrec del parc. Uns anys després, però, la família se’l va vendre. “Un incendi va destruir el castell i ara en queden tan sols les ruïnes”, va recordar la Maria. “Les inundacions també van malmetre part del jardí i va venir la decadència”.

El 1993 un australià havia comprat el parc i l’estava promocionant, amb el nom de Spanish Castle, com a atracció turística. Pel que em va dir, no li anava gens malament. Per honrar la memòria del fundador, en un edifici que havia batejat com a Don José’s Cottage, hi exhibia fotos antigues del castell i de Pep Paronella, aquell català que molts anys enrere, el 1913, havia tingut la pensada de deixar l’Empordà per anar a buscar fortuna a la llunyana Austràlia.