Comerç emblemàtic, reptes i amenaces

BarcelonaCanvis normatius, especulació immobiliària, crisi econòmica, interès públic, crisi de consum, viabilitat del negoci, ciutat carismàtica, urbs globalitzada... Aquests són només alguns dels arguments i les variables del debat sobre el model de ciutat que es vol per a Barcelona propiciat per l’extinció dels lloguers de renda antiga. Amb la fi de la moratòria de la llei d’arrendaments urbans (LAU), alguns comerços emblemàtics de la ciutat tancaran les portes a finals d’any. Segons xifres de l’Ajuntament, en realitat només un 10% dels 389 establiments catalogats avui com a emblemàtics es veuen afectats per la LAU, i la meitat d’aquests casos arribaran a un acord per poder continuar amb la seva activitat.

En qualsevol cas, la controvèrsia ha posat sobre la taula el malestar de la ciutadania, de l’oposició i dels comerciants pel que es considera una progressiva pèrdua de la personalitat, de l’ànima, de la ciutat, que veu com, en els nuclis més turístics els establiments tradicionals són substituïts per grans marques o souvenirs. Però també ha posat de manifest la complexitat del tema, amb consideracions com la necessitat que els negocis siguin viables per ells mateixos o el dret dels propietaris a cobrar un lloguer a preu de mercat. Comerciants i propietaris fan valer els seus interessos, en postures que no semblen fàcils de conciliar. L’Ajuntament, per la seva banda, ha assumit el paper de mediador, amb mesures com la creació d’una comissió tècnica integrada per representants de les diferents parts, la creació d’una oficina d’assessorament i mediació i l’aprovació d’una moratòria de les llicències d’obra i activitat.

Un recorregut per alguns dels comerços més carismàtics de la ciutat ofereix una idea de la varietat de situacions amb què fan front a la LAU i al seu dia a dia.

El Indio

Liquidació per jubilació

Un grapat de cartells artesanals anuncien el pròxim tancament de la botiga de teixits del carrer del Carme. A finals d’any, l’extinció de les rendes antigues hauria fet disparar el lloguer de l’establiment per un coeficient que els responsables no han volgut ni saber. Víctor Riera, un dels integrants de la societat que gestiona la botiga, reconeix que el negoci va deixar de ser rendible fa molt temps, mortificat per la competència, el canvi d’usos socials, la crisi econòmica… Per això, fa anys que va decidir plegar quan s’extingís el contracte de lloguer. “Quan jo vaig començar a treballar a la botiga, fa 55 anys, hi havia vuit empleats. Ara n’hi ha dos. Si el negoci hagués anat bé, potser hauríem pres alguna altra determinació. Però com que no funciona no hem intentat negociar amb el propietari, ja fa anys que tenim coll avall que tanquem”, explica el Víctor.

Pastisseria La Colmena

Actualització del contracte

Josep Maria Roig, de la pastisseria La Colmena, representa la tercera generació de la mateixa família al capdavant del negoci, que en aplicació de la LAU perdia la renda antiga a finals d’any. Rere el taulell, les dependentes no afluixen el ritme imposat per una clientela contínua, mentre el Josep Maria desgrana anècdotes, com quan una cubana casada amb un barceloní emigrat a l’illa els va explicar com el seu marit, dissident del castrisme, amorosia les jornades a la presó amb el record d’infantesa de l’olor dels caramels elaborats a l’obrador de La Colmena. Roig apel·la a aquesta aroma per reivindicar el patrimoni immaterial, protegit per la Unesco, com un dels béns que s’han de conservar perquè Barcelona no perdi el seu caràcter propi. Roig, que és també el secretari de l’Associació d’Establiments Emblemàtics de la Ciutat, va renegociar el contracte de lloguer amb el propietari del local: s’ha multiplicat per 7,5.

Deulofeu

Tancament involuntari

Els cartells de liquidació de tancament, en català i en anglès, estan dinamitzant notablement les vendes de la botiga de roba Deulofeu, oberta des de l’any 1918 a la plaça Sant Jaume. Ramon Oliveras Deulofeu, l’actual responsable, dubta encara sobre la data exacta de clausura, però sap que només és qüestió de setmanes. Assegura que, malgrat que ha acusat la crisi “com tothom” té una clientela fidel i cap ganes de marxar, però no pot assumir l’increment del lloguer (“Ens el multipliquen per tres”). Al seu entendre, la desaparició de botigues com la seva, que ofereix “un tracte molt cuidat al client i amb un gènere diferenciat”, va en detriment de l’atractiu turístic de la ciutat, que té en el comerç un dels seus grans reclams. “Barcelona es convertirà en una ciutat anodina i low cost ”, pronostica.

La Mallorquina

Quan el botiguer és propietari

En aquest retaule divers de realitats, necessitats, amenaces i oportunitats que la fi de la moratòria de la renda antiga ha posat de manifest, els responsables de La Mallorquina aporten l’exemple de qui “va fer els deures en el seu moment”. Ho diu Gabriel Jené, actual responsable d’aquesta empresa familiar dedicada al sector tèxtil i portaveu de l’Associació de Propietaris de Locals de Barcelona. “Fa 20 anys vam tenir una visió del que podria passar el 2014 i, amb moltes penúries, vam comprar el local. Vam haver de fer un gran esforç per poder assumir la hipoteca. Potser si no l’haguéssim comprat hauríem pogut créixer més, tenir més botigues. A mi també m’agradaria estar pagant el lloguer de fa 20 anys”. Jené és molt crític amb els botiguers que, en comptes d’haver intentat buscar una solució al llarg d’aquests anys, han esperat al venciment del termini. “La inconsciència és més còmoda”, diu, convençut que l’atractiu i la diversitat comercial de la ciutat està per sobre de l’especulació immobiliària.

Herboristeria Llansà

Pròrroga fins a la jubilació

A finals de febrer vinent, la Francesca Ubach complirà 70 anys. Els seus records vitals estan estretament lligats a l’Herbolisteria Llansà, un negoci familiar que dóna caràcter al carrer d’Elisabets, molt a prop del Macba. “Molta gent em diu que sense la botiga el carrer seria una altra cosa”. El seu avi va llogar el local el 1907, 20 anys més tard se’n va fer càrrec la seva mare i quan ella va morir, fa 28 anys, va ser la Francesca qui en va agafar les regnes. La botiga, amb la decoració intacta des dels orígens, mantindrà el lloguer antic fins que la mestressa es jubili. “Encara no m’he plantejat quan serà perquè em trobo bé, però el temps passa…”

Cereria Subirà

Nou contracte amb l’Ajuntament

La Cereria Subirà, a la baixada de la Llibreteria (molt a prop de la plaça Sant Jaume), està considerada la botiga més antiga de Barcelona. Un rètol a la porta de l’establiment recorda que va ser fundada l’any 1761. L’any 1939 se’n va fer càrrec la família Subirà: Jordi Subirà va ser al capdavant del negoci des dels 18 anys, però al gener el va traspassar a la seva filla Pilar. Ha sigut ella la que ha portat les negociacions amb la propietat del local, l’Ajuntament, que han desembocat en un nou contracte per a 10 anys, prorrogable uns 10 més. “Hem volgut donar exemple renegociant molt per sota del preu de mercat, però potser això algun dia algú ens ho retraurà”, indica Raimond Blasi, regidor de Comerç, Consum i Mercats.

Casa Piera

Canvi de lloc per créixer

A Joan Piera li sap molt greu que es generalitzi l’acusació als botiguers d’haver-se quedat immòbils durant 20 anys davant l’amenaça de la nova LAU. Piera, al capdavant d’un comerç de referència en material per a les belles arts, diu que ha intentat inútilment negociar amb la propietat en diverses ocasions. “Bé, amb qui he contactat és amb l’administrador, és molt difícil arribar al propietari”, un lament que comparteixen altres llogaters. “I la resposta va ser sempre la mateixa: preferien esperar fins que s’extingís el contracte”. Però el Joan no volia viure en la incertesa i va optar per buscar un local alternatiu per al negoci. El va trobar prop de la ubicació original, el va comprar i va obrir una nova botiga de 600 metres quadrats en dues plantes, 12 vegades més gran que l’altra. “Ens vam arriscar, i ens està anant bé”, diu satisfet. De moment, manté els dos locals. El contracte de l’original venç d’aquí dos anys i mig, quan a ell li arribi l’edat de jubilar-se. “Suposo que aleshores l’acabarem tancant”.

Casa Beethoven

Resistent en un paisatge canviant

Fa 35 anys que Jaume Doncos treballa a la botiga de música Beethoven, a la Rambla, un temps en què ha vist canviar molt la popular avinguda. “Sempre ha sigut molt turística, però ara el turisme és principalment gent de fora, i la majoria dels negocis també són de gent de fora”, diu. A ells no els afecta la LAU, però sí la crisi (“Internet ens ha fet molt mal”, diu, i coincideix amb el seu veterà col·lega Lluís Castelló, de la botiga Emporium, uns metres més amunt, en liquidació per tancament). “I ens afecta la transformació estètica, cultural i de negoci de la Rambla”. Doncos s’admira dels preus que es poden arribar a pagar pel lloguer de molts locals de la zona i lamenta la pèrdua de diversitat que representa el tancament de molts negocis. “Subtilment, el català és expulsat del barri”, opina.

Llibreria Sant Jordi

Firmes per seguir caminant

No figura a la llista provisional d’establiments emblemàtics consignada per l’Ajuntament, però la Llibreria Sant Jordi és un dels comerços més antics i tradicionals del carrer Ferran. La crisi del llibre i l’econòmica són una doble llosa per a un negoci que avui regenta Josep Morales, fill de l’anterior mestressa, que ha recollit prop de 2.000 firmes per continuar en la ubicació actual. No sembla fàcil: “No podríem pagar ni la meitat del nou lloguer”, admet. No ha tingut tractes directes amb el propietari, “és impossible arribar-hi”, però sí amb l’administrador, amb qui no s’han entès. Segons Josep Morales, el seu contracte de lloguer no encaixa en la tipologia de renda antiga. L’any 1983 la mare va pagar quatre milions de pessetes pel traspàs del negoci; quan la titularitat va passar a mans del fill, el lloguer es va renegociar a l’alça; i les mensualitats s’han apujat cada any segons l’IPC. El llibreter assegura que no sap què passarà amb el seu negoci a partir de l’1 de gener, però no descarta portar el tema als tribunals.

El marc normatiu

La llei d’arrendaments urbans (LAU) del 1964 obligava a prorrogar indefinidament els contractes d’arrendament vigents. L’any 1994 es va promulgar una nova LAU (l’anomenada llei Boyer) que suspenia aquest caràcter indefinit, amb una moratòria: els locals llogats abans del 1985 mantindrien la renda antiga per un termini de 20 anys. El període de gràcia venç el 31 de desembre vinent, tot i que no de manera uniforme. Es perd la renda antiga quan el llogater és una persona jurídica (tot i que, si en els deu anys anteriors al 1995 s’hagués produït un traspàs, s’activa una pròrroga addicional fins al 2019). Si el llogater és una persona física, el preu del lloguer es mantindrà fins a la seva jubilació.

Les mesures de l’Ajuntament

El 19 de febrer d’enguany s’aprova com a mesura de govern el Pla Específic de Protecció i Suport als Establiments Emblemàtics, que preveu l’elaboració d’una llista de comerços emblemàtics de la ciutat per conservar-ne el seu patrimoni històrico-artístic i els seus valors intangibles. El mes de març s’aprova una suspensió de llicències i activitats d’aquests establiments per un període d’un any, una mesura molt criticada entre els propietaris. Al juliol es crea una comissió tècnica d’establiments emblemàtics singulars (integrada per administració, comerciants i propietaris) amb la tasca d’afinar en la relació de comerços emblemàtics, categoritzar-los i definir les mesures de protecció que els corresponen. “És una tasca molt complexa i per això requereix temps, però ja hi ha força feina avançada”, assegura Raimond Blasi, regidor de Comerç, Consum i Mercats de l’Ajuntament de Barcelona, que reitera la complexitat d’un tema on hi ha dues parts molt enfrontades, botiguers i propietaris, i on intervenen infinitat de variables que van des de la viabilitat dels negocis fins al dret a la propietat privada. Blasi recorda que el Pla Específic prova la voluntat municipal de donar suport als establiments emblemàtics, i considera que els plans d’usos dels districtes són una bona fórmula per impulsar un model comercial que contingui la proliferació de negocis pensats per al turisme, que desagraden tant a veïns com a ciutadans.

La veu crítica dels propietaris

Els propietaris de locals de Barcelona es queixen que al llarg de tots aquests anys de polèmiques han tingut poques oportunitats per exposar el seu punt de vista en relació al tema. I reclamen una reflexió serena sobre els perjudicis que, en molts casos, els ha ocasionat veure congelades o mínimament incrementades les rendes de les seves propietats quan el mercat de lloguer de locals en disparava els preus. “Oi que mentre nosaltres cobràvem rendes antigues, els botiguers no aplicaven preus dels anys 70 als seus productes?”, il·lustra Àlex Mestre, president de l’Associació de Propietaris de Locals de Barcelona. Des de l’associació es denuncia la passivitat d’aquells comerciants que sabien el que passaria i han deixat passar els 20 anys de moratòria sense intentar arreglar els contractes de lloguer. I defensa amb fermesa el dret a exercir la propietat privada amb totes les conseqüències. “Nosaltres ja hem pagat massa temps la festa d’alguns”, rubrica Mestre.