Publicitat
Publicitat

LLIBRE

Globalització sí, pero amb democràcia global

Dani Rodrik, professor d'economia, analitza el "trilema polític" de l'economia

No tot és possible. No es pot gaudir d’una democràcia avançada, inserida en una comunitat nacional, ser enormement competitiu i formar part d’un sistema econòmic global. Haurem de triar, i de manera ràpida, sabent que les renúncies poden ser doloroses. Però hem de ser conscients que –segur– tot alhora no es podrà aconseguir. La reflexió concentra el principal argument del llibre de Dani Rodrik La paradoja de la globalización (Antoni Bosch Editor, 2012), que ha causat una profunda impressió entre els seus lectors, executius de banca, assessors i directius d’empresa.


Rodrik, professor d’economia política a la Universitat de Harvard, ja fa temps que estudia que la globalització pot trencar tots els esquemes polítics i econòmics, tot i que en destaca el seu vessant més positiu i defensa el lliure mercat. El que argumenta en el llibre és el que es viu dia a dia a Europa i a Espanya mateix. Es tracta del “trilema polític de l’economia mundial” entre l’estat nació, la democràcia i la hiperglobalització. Què ens vol explicar?


Deixa clar que només dos dels tres conceptes són compatibles alhora. La democràcia es debilita en el marc de l’estat nació si està integrat en l’economia internacional. La democràcia i l’estat nació només són compatibles si es fa un pas enrere en la globalització. I, com a tercera combinació, la democràcia pot conviure amb la globalització si s’articulen fórmules de governança transnacionals i, per tant, es debilita l’estat nació. Aquesta és la realitat.


El que sembla que s’imposa –i els ciutadans acabaran de demostrar si ho accepten o no en funció de les possibles mobilitzacions– és la hiperglobalització i l’estat nació. El preu és alt. Seria un món –comença a ser un món– en què els únics serveis que ofereixen els governs són els que garanteixen el bon funcionament dels mercats. Els és familiar? Segons Rodrik, “l’objectiu dels governs és guanyar la confiança dels mercats per poder atreure comerç i entrades de capital: austeritat, governs petits, mercats laborals flexibles, desregularització, privatització i obertura comercial”. És el que volem?


La construcció europea

Rodrik és oportú, perquè ordena conceptes. Grècia estaria en aquest últim cas, amb un govern nacional sense maniobra i amb una ciutadania a punt de dir prou amb contundència. I Espanya?

La segona combinació planteja que es limiti la globalització, per enfortir la democràcia i la sobirania nacional. Això comportaria, segons Rodrik, la necessitat de replantejar els acords comercials i una regulació dels moviments de capital. Els governs nacionals podrien tenir com a prioritat objectius socials per sobre de les empreses.

La tercera combinació, però, és la que ens interessa, perquè estem en ple procés. Consisteix, per Rodrik, tancant el seu trilema, a renunciar a l’estat nació i establir xarxes democràtiques transnacionals que estiguin a l’altura de la globalització. Això vol dir, en el nostre cas, la construcció d’una Europa federal amb totes les conseqüències, amb la màxima unió política i econòmica. Els fets, per ara, no asseguren l’èxit de l’operació. La Comissió Europea vol caminar cap aquí, però els estats encara creuen en pactes intergovernamentals a dues i tres bandes.

Haurem de triar.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT