Direcció: Steven Spielberg. Guió: Tony Kushner. 149 minuts. Estats Units (2012).Amb Daniel Day-Lewis,
Sally Field, Tommy Lee Jones.
No hi ha res més acadèmic, cinematogràficament parlant, que la relectura de la història; encara més si es fa en lletres majúscules. Steven Spielberg ha après bé la lliçó i sempre que adopta el posat seriós busca un relat del passat amb què demostrar que, malgrat ser el rei Mides de Hollywood, el seu és un cinema solemne. És curiós que gairebé totes les seves pel·lícules serioses parlin del drama d'haver estat negre als Estats Units: aquest assumpte apareix a El color púrpura , Amistat i en aquest Lincoln , en què la qüestió se situa com a teló de fons del retrat del setzè president del país. Les raons són òbvies: Lincoln transcorre en els mesos previs a la votació de la 13a Esmena per explicar les acalorades discussions de despatxos que van tenir lloc abans que la Cambra de Representants donés el sí definitiu a l'abolició de l'esclavitud. Hi ha molt de teatre en aquestes escenes d'interiors en penombra i retòrica vuitcentista, però si alguna cosa aconsegueix Spielberg en aquesta hagiografia és haver-se transformat en un cineasta d'escultures en moviment: la càmera recorre amb respecte un immens Daniel Day-Lewis, que dóna vida i ànima a la no menys immensa estàtua de Daniel Chester French del monument de Washington amb el carisma i la proximitat que se li pressuposa a un dels pares de la pàtria, però, sobretot, convertint aquest fred bloc escultòric en una imatge molt càlida. És una llàstima que el personatge sigui tan aliè a la nostra cultura, tot i que, finalment, Lincoln s'ha de veure com una pel·lícula sobre el verb, la democràcia i la solidesa de les icones.| PAULA ARANTZAZU RUIZ
