La chica del 14 de julio

Plantejat com un surrealista artefacte d’agitació política, el primer llargmetratge de ficció del francès Antonin Peretjatko arrenca amb unes imatges accelerades de Nicolas Sarkozy i François Hollande presidint unes desfilades militars. Així, renunciant a la solemne ortodòxia del cinema polític, el film connecta amb l’esperit anàrquic dels germans Marx i amb l’univers absurd de Jacques Tati. Som davant d’una pel·lícula en què els metges ofereixen diagnòstics ideològics i el govern francès decreta la “retallada” d’un mes de vacances estivals. Delirant i soterradament melancòlica, La chica del 14 de julio -data de la presa de la Bastilla- s’ha de llegir com una esvalotada carta d’amor al cinema de la Nouvelle Vague, sobretot a la dimensió hedonista i política dels films de Jean-Luc Godard. Davant la crisi d’un estat de tendències autoritàries, la pel·lícula acaba refugiant-se en una utopia de frenesia amorosa i erotisme picant. Més que per una revolució real, Peretjatko sembla apostar per la creació d’un món fantàstic situat al planeta Cinema.