POLITÒLEGEl reguitzell de casos de corrupció que anem coneixent últimament fan créixer la malfiança ciutadana respecte a la política. La quantitat i, sobretot, la tipologia de les pràctiques fan pensar que es tracta de la punta de l'iceberg i que, de fet, estem davant d'un problema sistèmic. Que estiguem en aquesta situació després de més de trenta anys de democràcia a casa nostra només pot explicar-se per un mal funcionament dels tres mecanismes de control que, en un sistema democràtic, haurien de fer impossibles els abusos de poder: l'administració i l'ordenament jurídic, la ciutadania i el sistema judicial. Per tant, les possibles reformes haurien de mirar de garantir que aquests mecanismes compleixin, amb eficàcia, el paper que tenen encomanat.
El primer mecanisme de control que al nostre país es revela clarament insuficient per prevenir la corrupció és l'administració pública. L'administració i l'ordenament jurídic haurien d'impedir almenys les pràctiques més evidents i habituals de la corrupció política. Per garantir-ho, hi ha una sèrie de mesures que es podrien prendre.
1 . Finançament de partits
L'excessiu cost i durada de les campanyes electorals
Una part significativa dels casos de corrupció de més abast estan relacionats amb el finançament dels partits polítics. Es tracta d'un senyal clar que, en aquest àmbit, hi ha alguna cosa que falla i que caldria corregir. Els partits han de mantenir estructures i campanyes cada cop més cares, i per fer-ho sovint no en tenen prou amb els recursos obtinguts de manera legal i transparent. Per això, sobretot els partits grans, tendeixen a recórrer a mecanismes de finançament opacs o il·legals. Per solucionar-ho, sembla lògic establir un marc de més transparència en el finançament dels partits, però també caldria reduir i limitar de manera estricta les despeses de funcionament i de campanyes electorals dels partits, ajustar el finançament públic a les necessitats reals (incrementant-lo, si cal) i establir la responsabilitat penal col·legiada de la direcció del partit en casos de finançament il·legal per evitar situacions d'impunitat.
2 . Ingressos atípics
Més control dels comptes de les corporacions
Possiblement l'altre gran focus de corrupció política és el món municipal. Els ajuntaments, mal finançats ja en els anys de bonança econòmica, tenien forts incentius per afavorir operacions de caràcter especulatiu que generessin fortes plusvàlues i ingressos atípics amb què cobrir, sovint, despeses ordinàries. Aquesta situació generava, com hem pogut comprovar, un marc especialment favorable a la proliferació de casos de corrupció. Per això caldria garantir que els ens locals tinguessin prou recursos ordinaris per cobrir les seves despeses habituals i establir forts controls sobre els ingressos atípics.
3 . Urbanisme
Limitació de l'autonomia municipal
Una mesura potser més polèmica però que sembla que cal plantejar és la limitació de l'autonomia dels ajuntaments en l'exercici de les competències d'urbanisme. Aquesta ha sigut, precisament, una de les principals fonts de corrupció, ja que es posa en mans de les corporacions locals decisions de gran transcendència econòmica i, per tant, se'n dificulta el control. Podem pensar en dos mecanismes complementaris per limitar el marge d'actuació dels ajuntaments en matèria urbanística. D'una banda, com ha proposat la magistrada del Tribunal Superior de Justícia de València, Estrella Blanes, introduir per llei mecanismes de participació ciutadana en la presa de decisions urbanístiques, de tal manera que la ciutadania pugui controlar directament el procés. De l'altra, caldria preveure la transferència de competències urbanístiques cap a administracions de nivell superior, que sovint resulten més fàcils de controlar.
4 . Administració
Funcionaris més professionals i independents
Possiblement, com assenyala el politòleg de la Universitat de Göteborg Víctor Lapuente, una de les reformes més urgents i importants té a veure amb l'administració pública. A diferència del que passa en altres països del nord d'Europa, a casa nostra la politització de l'administració arriba fins a nivells molt baixos. Quan canvia el govern acostumen a canviar molts responsables d'àrees molt específiques de l'administració pública. Això té efectes perversos perquè, d'una banda, impedeix la professionalització de la direcció de les administracions públiques i, de l'altra, fa que els vincles amb els partits siguin pràcticament l'únic mecanisme de promoció per als treballadors públics amb aspiracions professionals.
El segon mecanisme de control que ha fallat és el ciutadà: el vot cada quatre anys hauria de servir per sancionar la corrupció i impedir la cronificació del problema. En canvi, per diverses raons, sovint veiem com el càstig electoral a la corrupció és molt més feble del que seria esperable i massa sovint partits o candidats involucrats en pràctiques irregulars aconsegueixen reeditar les seves majories electorals.
5 . Agència antifrau
Reforç de l'Oficina Antifrau per fer-la més independent
Un dels problemes que dificulta el càstig electoral a la corrupció és la credibilitat de la informació que rebem. Quan els rivals polítics, o mitjans de comunicació amb una tendència molt marcada, acusen un partit o un líder de corrupció, sovint els simpatitzants del partit acusat pensen que es tracta d'una acusació infundada, manufacturada per treure'n rèdit polític. Per evitar-ho, es podria plantejar el reforç de l'estructura i de la independència de l'Oficina Antifrau, o d'algun organisme semblant, que liderés les investigacions i posés informació independent i creïble a l'abast de la ciutadania.
6 . Llei electoral
Sistema de llistes obertes i control dels representants
Quan es parla de reformes per combatre la corrupció, se sol citar en primera instància la reforma de la llei electoral per implantar un sistema de llistes obertes o de districtes petits en què s'hi triï un sol diputat de zona. L'evidència disponible apunta a un paper més aviat modest del sistema electoral en el grau de corrupció dels països, i no sempre són efectes clars. En tot cas, sí que sembla que un sistema que permetés personalitzar el càstig a candidats individuals i, alhora, no dificultés l'entrada de nous partits al sistema podria ajudar a facilitar el control ciutadà de la corrupció. Un sistema proporcional amb llistes desbloquejades, o un sistema mixt inspirat en el model alemany, podrien anar en aquesta línia, tot i que no hem de sobreestimar els efectes que pogués tenir.
7 . Política municipal
Menys transferències de recursos per als consistoris corruptes
Al Brasil hi ha una frase feta que justifica el vot a candidats corruptes: roba mais faz [roba, però fa coses]. Tenim evidència que a casa nostra aquest mecanisme també funciona, i els votants castiguen menys els alcaldes involucrats en casos de corrupció si són percebuts com a gestors eficaços que han afavorit el municipi. Si vinculem això amb el fet que, com han demostrat els economistes Marta Curto, Albert Solé i Pilar Sorribas, hi ha evidències clares de biaixos partidistes en la transferència de recursos de les diputacions i comunitats cap als municipis, ens trobem amb una situació perversa en què alcaldes corruptes i ben connectats aconsegueixen més recursos per als seus municipis. Una possible solució, tot i que no exempta de problemes, podria ser penalitzar, en el repartiment de recursos, els municipis amb pràctiques irregulars i, al contrari, premiar els ajuntaments més transparents. D'aquesta manera, els votants tindrien un nou incentiu per canviar els seus governants implicats en corrupció.
8 . El paper dels mitjans
Reforç del paper del periodisme en la denúncia de la corrupció
El repte aquí és afavorir la investigació i la publicació de la informació sobre corrupció i, sobretot, fer-la creïble també per als partidaris dels partits acusats, per afavorir així el càstig electoral. En aquest sentit, caldria aprofundir en la independència dels mitjans públics i, per exemple, que fos un organisme format per professionals no vinculats a partits polítics el que en triés l'estructura directiva. També caldria desgovernamentalitzar els ajuts públics als mitjans privats.
Finalment, hi ha el sistema judicial, que hauria de perseguir i sancionar la corrupció amb eficàcia i, per tant, castigar els responsables i fer menys atractiva la temptació.
9 . Suspensió de càrrecs
Els polítics processats han d'abandonar les seves funcions
Una mesura raonable, com proposa el professor Vicente Gimeno, magistrat emèrit del TC, seria introduir algun mecanisme de suspensió cautelar de les seves funcions als polítics imputats quan un jutge apreciï indicis de delicte, si més no per un període limitat i mentre no es resolgui la seva situació. El jutge Santiago Vidal considera que la frontera hauria de ser el processament, és a dir, quan després de declarar, i acabades les diligències prèvies, hi ha indicis per anar a judici.
10 . Justícia lenta
Nova llei de terminis processals per no allargar la instrucció
Una de les principals deficiències del control judicial és l'excessiva durada dels processos penals i civils. Cal entendre que les garanties processals poden requerir temps, però l'actual dilació -sovint com a resultat d'una estratègia deliberada dels acusats- perjudica molt la capacitat del sistema judicial per complir el seu paper. Així, a banda d'introduir les reformes processals i organitzatives necessàries (els jutges reclamen una llei de terminis màxims judicials, que en cap cas haurien de superar els 3 anys) caldria també considerar l'eliminació de la prescripció dels delictes de corrupció política, així com facilitar el paper de les acusacions populars -que sovint actuen com a punta de llança de la lluita contra la corrupció- i, com va demostrar el cas Camps, revisar el paper del jurat popular en aquesta mena de processos.
