Una Europa, diverses democràcies

L’anomenat dèficit democràtic de la Unió Europea i la qualitat de la democràcia tornen a ser protagonistes aquests dies arran de les eleccions al Parlament Europeu. Tot i la innovació que han comportat les candidatures a la Comissió Europea derivades de l’aplicació del Tractat de Lisboa, a ningú se li escapa que som lluny de la Unió que van somiar Spinelli i Monnet: el Consell Europeu, de caràcter intergovernamental, continua tenint un paper preponderant en l’entramat institucional de Brussel·les i l’Europa dels pobles és encara avui una Europa dels estats.

No només la democràcia europea es troba sota un debat intens, sinó que un dels reptes del sistema és com compatibilitzar les diferents democràcies europees. Sota el paraigua de la Unió Europea hi conviuen democràcies noves i velles, de qualitat diferent i amb diversos rendiments. Es tracta de models que beuen de tradicions diverses, en alguns casos contradictòries, i que Europa ha posat sota un mateix entramat institucional.

Cada cop més diversitat

El procés d’integració europea no ha esborrat les diferències entre els models democràtics: les formes de govern van des del semipresidencialisme francès al parlamentarisme britànic; els models territorials se situen entre el centralisme francès i el federalisme alemany. Fins i tot els models d’estat de benestar omplen una àmplia gamma cromàtica, de l’assistencialisme mediterrani al model nòrdic.

A tota aquesta diversitat cal sumar-hi el sotrac que ha suposat per a molts països l’aplicació dels plans d’austeritat i les retallades imposades des de la troica, que n’han malmès de manera evident el funcionament democràtic. Tot i que Espanya es va salvar d’una intervenció directa com la de Grècia, també ha patit els ajustaments estructurals i una reforma constitucional de l’article 135 imposada des de Brussel·les (o Berlín) per complir amb la regla d’or pressupostària.

Si fem un cop d’ull a les dades de l’Enquesta Social Europea de l’any 2012 sobre el funcionament de la democràcia és evident que aquestes tradicions tan allunyades hi queden ben paleses. Quan es pregunta a la ciutadania si perceben que les eleccions del seu país són lliures i justes, la resposta és en general afirmativa, però hi ha àmplies diferències entre països. Espanya en aquesta qüestió no arriba al 7 i se situa al grup de les noves democràcies juntament amb Portugal i països de l’Est com Estònia. Els països nòrdics, conjuntament amb Alemanya, se situen al capdamunt de la llista. És, en la majoria d’indicadors, on es percep que la democràcia funciona més bé.

Ara bé, si en aquest aspecte les diferències són importants, la percepció que els governs reten comptes per la seva feina difereix profundament entre països. Preguntats els ciutadans sobre si el partit que governa sol ser castigat a les eleccions si fa malament la feina, observem com la tradició democràtica del país hi té un pes important, més que no pas si aquest pertany o no a la UE. Així, mentre que els ciutadans de les noves democràcies solen suspendre (o aprovar amb poc marge) la capacitat de la seva democràcia per retre comptes als governants, la nota a les democràcies antigues (i en especial als països nòrdics) queda per sobre del 7.

Castigar o no la corrupció

Aquestes dades sobre la rendició de comptes en diferents països europeus són molt clarificadores de les divergències en la qualitat democràtica. Castigar o premiar els governs (la rendició de comptes, en definitiva) és considerat com un dels pilars bàsics del funcionament democràtic. Al cap i a la fi, permet que els individus confiïn en la seva capacitat per canviar els governs quan aquests ho fan malament i estimula la cerca d’alternatives. La baixa puntuació obtinguda per Espanya en aquest ítem es pot entendre fàcilment si ens fixem en el fenomen de la corrupció: com ha demostrat el politòleg Victor Lapuente, a Espanya els casos de corrupció són poc o gens castigats a les urnes en les eleccions locals, autonòmiques i fins i tot generals. De fet, a les eleccions municipals del 2011, un 60% dels alcaldes involucrats en casos de corrupció a Espanya van tornar a guanyar les eleccions als seus municipis. No només Espanya forma part dels països on la ciutadania castiga poc alguns comportaments reprovables, sinó que, segons la mateixa enquesta indicada anteriorment, es té la percepció que els partits no ofereixen alternatives clarament diferenciades. Castigar o premiar només té sentit si l’alternativa et pot oferir alguna cosa nova.

Així doncs, a l’hora d’abordar el dèficit democràtic de la UE convé tenir present que les respectives democràcies europees són més diverses del que podria semblar. Tot i que la crisi econòmica no ha fet més que accentuar les diferències, observem com les tradicions democràtiques subjacents en cadascun dels països són un important factor explicatiu de les diferències en la qualitat democràtica. Els ciutadans europeus no tenen una única manera d’entendre la democràcia, i això, de retruc, afecta la legitimitat de les polítiques europees.

Tanmateix, de cara al futur, l’aprofundiment de la qualitat democràtica de la UE hauria de passar, entre d’altres, per implementar de veritat la rendició de comptes, una peça essencial de qualsevol sistema democràtic. La ciutadania hauria de poder premiar o castigar els governants europeus, des dels europarlamentaris fins a l’executiu. No es tracta, però, d’una qüestió senzilla i exempta de reptes. Més enllà de les tradicions democràtiques, hi intervenen factors importants, com la falta d’un sistema de partits a nivell europeu, l’absència de mitjans de comunicació continentals o fins i tot el fet de no disposar d’una llengua comuna. Uns entrebancs als quals s’afegeixen multitud de reptes econòmics, polítics o d’integració social. Amb tot, ningú ha dit mai que construir una democràcia d’abast supraestatal sigui una tasca fàcil.