Nomenaments ortodoxos

Director de Catalunyareligió.catEl papa Francesc no ha anat a buscar un missioner espanyol compromès a Llatinoamèrica, un jesuïta potent o un capellà perdut a qualsevol obra social. Ha mirat com estava l’Episcopat espanyol i entre els que hi havia i els que els hi tocava per càrrec i trajectòria ha agafat el que podia treballar amb un estil més semblant al seu. I aquest era Carlos Osoro. Després de vint anys amb Rouco fent i desfent nomenaments episcopals, no n’hi havia gaires més.

Ara, amb Ricardo Blázquez de president de la Conferència Episcopal i Carlos Osoro com a arquebisbe de Madrid i previsible futur cardenal, el lideratge de l’Església espanyola queda més dissolt, més plural, més dialogant, més amable i més franciscà. Però si tot seguís la seva evolució natural, encara quedarien almenys deu anys per canviar de veritat l’Església a Espanya. Cañizares, per exemple, el veritable impulsor de les envestides de la Conferència Episcopal contra els nacionalismes perifèrics, torna a la seva València natal i continua sent cardenal. I ha tornat perquè el papa Francesc volia un canvi a la cúria vaticana però no ha volgut deixar malament un cardenal. Això ho pagaran els sectors més catalanistes de l’Església valenciana, que ja porten anys acorralats.

Així, Francesc canvia la pell del lideratge catòlic a l’Estat però no provoca cap daltabaix. Probablement perquè també ha vist que encara no hi havia prou coixí per fer una revolució. I ho fa amb uns nomenaments totalment ortodoxos que no se salten els cànons habituals de promoció eclesial.

Si el criteri és aquest vol dir que no cal esperar grans sorpreses a Barcelona. L’arquebisbe Martínez Sistach va presentar la renúncia preceptiva nou mesos després de Rouco. Amb Francesc més situat, no hauria de trigar gaire més el relleu que marcarà l’Església catalana almenys durant la pròxima dècada. Abans d’un any tindrem nou arquebisbe de Barcelona i sortirà dels candidats previsibles entre els bisbes catalans per edat i trajectòria a l’Església: l’arquebisbe Jaume Pujol, de Tarragona; l’arquebisbe Joan-Enric Vives, d’Urgell; el bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, i el bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull. Vist el relleu de Rouco, doncs, no s’esperen grans sorpreses.

De què dependrà finalment? Doncs segurament no gaire dels diversos graus de catalanisme polític que hi ha entre ells, sinó del bisbe que li presentin com el més franciscà de tots. No el que ho sigui realment, sinó el que li presentin com a més “pastor amb olor d’ovella”. Perquè amb un nomenament fet des de Roma amb el filtre de Madrid, el Papa el triarà pel que li expliquin o li facin creure.