Thomas Klau, nascut a França i educat a Versalles i Oxford, és expert en integració europea i capitaneja l’oficina parisenca del Consell Europeu de Relacions Exteriors, el principal think tank paneuropeu.
Com perceben les institucions europees el procés català?
S’observa amb molta atenció. Es veu diferent del cas escocès, on el govern britànic accepta el referèndum. A Espanya la situació és més problemàtica perquè hi ha un conflicte constitucional. A moltes capitals europees preocupen els moviments independentistes en certes regions, perquè poden conduir a un augment de la fragmentació que complicaria el funcionament de la UE i generaria conflictes innecessaris.
¿Una Catalunya independent podria seguir al club comunitari?
La creació d’un nou país dins d’un estat membre no tindria precedents, però la majoria d’experts coincideixen a assenyalar que hauria de sol·licitar el seu reingrés a la UE. Evidentment, Catalunya compliria els criteris comunitaris, perquè ja té la legislació adaptada, però també caldria tenir en compte l’opinió dels estats membres, amb dret de veto. Seria inconcebible acceptar l’adhesió d’aquest nou estat si Espanya no hi estigués d’acord. És inimaginable que Catalunya s’incorpori com a nou estat membre en contra del posicionament d’Espanya.
¿Europa seria capaç de fer fora de sobte 7,5 milions de catalans?
Caldria un procés de negociació i potser llavors l’entrada de Catalunya acabaria sent possible, però no immediatament. No seria automàtica perquè abans caldria el vistiplau d’Espanya. Ara bé, tampoc em puc imaginar, a llarg termini, una Europa sense Catalunya o Escòcia.
Quant de temps caldria esperar?
Això dependria de la negociació entre Barcelona i Madrid més que de cap altre factor. Sense ànim de fer pronòstics, es trigaria preferiblement menys de deu anys, però probablement més de deu mesos.
¿I, mentrestant, Catalunya podria mantenir un estatus especial de relació amb la Unió Europea?
Hi ha diferents fórmules d’associació amb països candidats que impliquen un alt grau d’integració a la UE sense ser-ne membre de ple dret, com Suïssa o Noruega. Un cop Catalunya fos reconeguda com a candidata, el seu ingrés es materialitzaria de pressa, perquè ja està adaptada al marc comunitari. El més complicat seria aconseguir aquest estatus de candidata, perquè requeriria l’acord del govern espanyol, que primer hauria de reconèixer la independència de Catalunya i després avalar-ne la pertinença a la UE. Insisteixo, el factor essencial per resoldre-ho tot és que Barcelona i Madrid es posin abans d’acord.
Si l’estat espanyol es negués a arribar a una entesa, ¿una declaració unilateral d’independència podria ser acceptada per Brussel·les?
Això faria gairebé impossible la integració de Catalunya a la UE. No puc imaginar-me un escenari en què Catalunya fos acollida malgrat que un estat membre com Espanya seguís reivindicant-la com a part del seu territori. No crec que sigui una solució legalment viable, i la resta d’estats no s’arriscarien a beneir aquest escenari. Perquè el procés fos viable caldrien unes condicions com menys conflictives millor.
El 18 de setembre els escocesos decidiran el seu futur polític en un referèndum. ¿Creu que els catalans tenen el mateix dret a votar?
Si qualsevol regió, en qualsevol moment, pogués celebrar un referèndum i declarar-se independent, Europa es veuria abocada a una gran inestabilitat. Aquí la qüestió clau és que Barcelona assoleixi un acord amb Madrid per poder organitzar la consulta. Això és absolutament vital. La relació entre Catalunya i la UE no pot ser satisfactòria si la seva relació amb Espanya, estat membre de la Unió, és dolenta.
