Les 4 garanties de futur per al periodisme

BarcelonaEls continguts de valor a la xarxa, de pagament

Una de les tendències més acusades arreu del món és la fi del model gratis total per als continguts digitals. Els mateixos diaris que van regalar els seus articles a la xarxa per tal de posicionar-se en el naixement d'internet estan adoptant de manera massiva el model mixt: l'actualitat i la immediatesa sí que es troben de franc, però els articles més elaborats (l'opinió, els reportatges, l'anàlisi) passen a ser de pagament. En molts casos hi ha fórmules mixtes que permeten al lector tastar gratuïtament un nombre determinat d'articles al dia o al més.

D'aquesta manera s'està revertint la tendència de l'última dècada, en què les edicions web dels diaris canibalitzaven els ingressos generats per les versions en paper. Un exemple internacional: el Dallas Morning News va aconseguir 49.000 nous subscriptors digitals en el primer any després d'adoptar un sistema de pagament, que es van sumar als 91.000 subscriptors del paper. El gran dubte que hi havia és la implicació que podia tenir aquesta maniobra sobre el trànsit de visites registrat a la web (i, per tant, en la facturació d'anuncis online ). Però els models mixtos permeten en bona mesura mantenir el trànsit amb els continguts gratuïts i, alhora, guanyar subscriptors i millorar els ingressos.

Hi ha dues idees força al darrere d'aquesta tendència. D'una banda, torna a posar l'usuari al centre del discurs; això redunda en un periodisme més independent, perquè recolza més en els lectors als quals s'adreça i menys en els anunciants. I, de l'altra, reivindica el valor intrínsec de la (bona) informació: el lector de diari en paper no paga pel format, sinó pel treball periodístic que hi ha al darrere. És coherent que a la xarxa passi el mateix.

Entortolligats a l'era digital

El debat sobre el futur del paper és pràcticament irrellevant. Ningú no dubta que el futur passa pel digital -la qual cosa no vol dir que el paper desaparegui: senzillament serà més minoritari o exclusiu- i que l'important d'una marca informativa són els continguts. I, per tant, les plataformes que fa servir -com més millor, tenint en compte on són els seus usuaris- són només un vehicle. En tot cas, el periodisme és digital en la mesura que la vida quotidiana dels usuaris dels mitjans també s'ha convertit en digital.

I digital, avui, ja vol dir mòbil. Els mitjans de comunicació han vist com els smartphones augmentaven exponencialment la seva audiència i, a més, són dispositius íntimament lligats al pagament per serveis i continguts. De fet, ja hi ha algunes iniciatives que treballen directament per publicar només als dispositius mòbils. A Catalunya, per exemple, hi ha el cas de la revista Esguard , que es publica directament per a iPad i tauletes i ja compta amb més de 10.000 subscriptors. L'èxit de la iniciativa ha animat els editors a treure una altra publicació només per a tauletes: Sentits , dedicada al món de la gastronomia i els vins.

Un món de dades per explorar

L'explosió digital també té un impacte en la manera de fer periodisme. L'activitat pública i política genera una munió de dades. Una nova disciplina del periodisme - data journalism , o periodisme de dades- es dedica justament a analitzar com es pot operar amb aquestes dades per treure'n informació útil per al lector. Un exemple: el Las Vegas Sun va analitzar més de 2,9 milions d'expedients hospitalaris. Un cop tractades aquestes dades, en va fer un gràfic interactiu en què mostrava quins centres acumulaven més negligències. A les redaccions -l'ARA n'és un exemple- cada cop són més freqüents els equips d'informàtics que treballen en la producció i la presentació de continguts.

Empreses petites i més poder per als periodistes

El panorama mediàtic seguirà comptant amb empreses globals que sumen milers de treballadors. Però un tret característic dels mitjans fundats els últims anys és que són, majoritàriament, empreses petites, pensades per tenir un creixement orgànic. En el cas de la premsa, a mesura que els mitjans s'emancipin del paper, veuran també reduïts els seus costos estructurals.

A Espanya el tancament de l'edició en paper del diari Público i el sever ERO que va viure un mitjà hegemònic -però altament endeutat- com El País han derivat en una plèiade de mitjans impulsats per periodistes, sovint en forma de cooperatives: Eldiario.es, La Marea , Alternativas Económicas, infoLibre, Materia, Revista Mongolia ... Són publicacions comandades per periodistes no només pel que fa a continguts, sinó també en la gestió del propi mitjà.

Més enllà de les redaccions petites dels mitjans de nova creació, els mitjans tradicionals han viscut aquests últims cinc anys una retallada dràstica de les redaccions. Cap dels grans diaris existents el 2008 ha arribat al 2013 sense empetitir sensiblement la plantilla. Els mitjans públics també han patit reestructuracions de personal. I es dóna per fet que no és un moviment pendular: difícilment hi haurà recontractacions massives que rescabalin dels acomiadaments constants a Europa i als Estats Units (aquesta mateixa setmana s'ha anunciat que el grup Tribune prescindirà de 700 treballadors, una xifra que representa el 6% de la seva plantilla).

L'hora del 'delicatessen' i l'especialització

Amesura que l'oferta es multiplica, també creix la necessitat de diferenciar-se i tenir elements distintius i únics, fàcilment identificables per l'audiència. L'especialització és la clau: servir continguts de molta qualitat a una audiència limitada, que els valorarà. Un cas paradigmàtic és el de la web musical Pitchfork. Va començar com un blog però ara ja té canal de televisió propi a internet, aquest novembre ha estrenat una aplicació de mòbil que funciona com a revista-resum dels seus continguts i també prepara el llançament d'una publicació trimestral en paper. El més important és que s'ha convertit en prescriptora i ha rellevat en aquest rol publicacions en paper tradicionals que havien estat referent les dècades anteriors.

Interpel·lar el lector i fer-lo sentir especial és una estratègia de les revistes delicatessen . La revista Monocle , per exemple, es dedica als afers internacionals, però no des de la fredor internacional, sinó barrejant-ho amb cultura, estils i moda. La revista -paper luxós, 12 euros per número- no només ha crescut creant un programa de ràdio i un de televisió. La seva expansió ha implicat també obrir un cafè a Chiltern Street, de Londres, que és una declaració d'intencions, ja que està dissenyat pel mateix director d'art de la revista. També tenen un altre bar a Tòquio.

I després hi ha els que aposten directament pel públic amant del gran luxe. Wilmott , de temàtica econòmica, demana 650 dòlars per la subscripció (sis números a l'any). Evidentment, és un nínxol reduït, però marca tendència del valor dels continguts exclusius.

L'especialització també pot ser geogràfica. Un estudi de l'Associació Catalana de la Premsa Comarcal publicat a l'octubre assegurava que la premsa de proximitat resisteix millor la crisi que la generalista. La primera va baixar un 10,8% de difusió del 2011 al 2012, mentre que la segona va caure en un 13,6%.

El 'New York Times': l'impulsor mundial del model mixt

Tot i que els diaris financers van ser els primers a apostar per tancar els continguts, la moda de les àrees Premium ha agafat volada sobretot des que l'ha adoptat el New York Times , amb el seu model de permetre un nombre de lectures de franc al mes. En dos anys ha aconseguit 700.000 subscriptors i preveu seguir sumant 100.000 nous clients de pagament a l'any. Segons dades de la companyia, aquesta línia de negoci ja els reporta 150 milions de dòlars anuals (incloent-hi els ingressos del Boston Globe , de la mateixa empresa fins a l'octubre). L'èxit de l'aposta es demostra amb el fet que aquests subscriptors ja aporten 37,7 milions de dòlars al trimestre i han superat els 32,9 milions dels anuncis online .

'The Guardian', un veterà que prioritza els canals digitals

El juny de l'any 2011 el diari The Guardian -fundat en paper 190 anys abans- va anunciar solemnement que, a partir d'aleshores, prioritzaria el digital per sobre del negoci tradicional. Sota el nom de digital first (el digital, primer) volia apostar per augmentar els ingressos online per tal de cobrir els 38 milions d'euros de pèrdues de l'any anterior. El director, Alan Rusbridger, va estimar que el 80% de l'atenció s'hauria de posar en els canals digitals. La decisió va ser polèmica perquè es va acompanyar d'acomiadaments. El Financial Times es va sumar aquest gener al digital first.

Eldiario.es: una aposta per l'autogestió periodística

El diari va arrencar amb 12 persones i, al gener, ja donarà feina a 25 treballadors. Un pressupost controlat -aproximadament un milió d'euros- és una de les claus que expliquen Eldiario.es, que ja suma 1,6 milions de lectors únics associats. Els periodistes i la resta de la redacció tenen la majoria accionarial. El director del mitjà és Nacho Escolar, exdirector de Público : "Quan va tancar Público tenia diverses ofertes per anar a diaris tradicionals, però vaig optar per aquest projecte perquè em semblava que el futur no podia estar al costat dels que estaven retallant en producte i en plantilla", explica a l'ARA. El mitjà també aposta pel pagament: ja té 5.500 subscriptors i un terç dels seus ingressos provenen d'aquí.

Vice: el mitjà del periodisme més alternatiu

Vice va néixer com a mitjà alternatiu i ha anat creixent fins a atraure la inversió de Rupert Murdoch, que ha comprat un 5% de l'empresa per 70 milions de dòlars. Està estructurat en canals, perquè entenen que no cal fer-ho tot. I tenen un estol de webs com Noisey (música), i-D (moda), The Creators Project (art i tecnologia), Motherboard (ciència) i Thump (música). "Reflectim les passions del nostre públic amb un llenguatge que reconeixen a la primera i es fan seu. Parlem a joves de ment oberta que la resta del món ignora", explica a l'ARA Paul Geddis, editor de Vice a Espanya.