Als 80 la guerra bruta policial era la terrorista, la dels atemptats dels GAL al País Basc per respondre a ETA amb la llei del talió i atemorint l’esquerra abertzale. Ara és la de la informació. En un moment de desafecció, de màxima llunyania entre representants i representats, els escàndols de corrupció són massa temptadors perquè no els acabin usant els que no van sobrats d’arguments per convèncer. Les maneres de fer de Fernández Díaz -que hauria d’haver dimitit ja fa mesos per altres casos- evidencien dues coses: que per l’estat espanyol en democràcia -i per la via pacífica, com és el cas català- no tot és defensable, i que per desafiar algú disposat al que calgui per salvar l’statu quo s’ha de fer sense plom a les ales. Les dues lliçons haurien d’estar apreses a hores d’ara.
