Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA

Antoni Gual: “L’alcohol hauria de ser més car i menys accessible”

Antoni Gual, psiquiatre, és director de la unitat de conductes addictives de l’Hospital Clínic de Barcelona. Afirma que “a les mitges parts del Barça em poso de molt mal humor amb els anuncis d’apostes, perquè el joc és potencialment perillós”

¿Mentre hi hagi éssers humans hi haurà drogodependències?

Sí. Nosaltres tenim al cervell circuits cerebrals de recompensa, programats perquè, davant de determinades conductes, el cervell repeteixi. Quines són aquestes conductes? Menjar i reproduir-se. I per què estem programats així? Per mantenir l’espècie. L’espècie garanteix la nostra supervivència recompensant-nos quan tenim aquelles conductes que faciliten la nostra supervivència. Doncs bé, les drogues enganyen aquests circuits de recompensa i llavors la persona comença a tenir conductes aberrants, en què la prioritat és la droga, sigui el tabac o l’heroïna. Quan la gent surt dels avions, els veus que van amb la cigarreta a la boca. Aquests circuits emmalaltits són els que provoquen l’addicció.

Quina força té la societat a l’hora de fer-nos consumir?

Moltíssima. A què associen el màrqueting totes les empreses que fan publicitat d’alcohol? Al sexe, l’esport, la música... Van a buscar les coses maques. Miri, per què no hi ha límits de velocitat a la majoria d’autopistes d’Alemanya? Perquè la indústria del motor alemanya és molt important. Per què els nord-americans continuen portant armes? Perquè la seva indústria armamentística és molt important. Per què hi ha tanta tolerància amb l’alcohol als països mediterranis? Perquè en som grans productors.

Però quan vostè i jo encara no havíem nascut, per Nadal la gent ja obria una ampolla de xampany.

El problema adquireix una dimensió brutal quan la disponibilitat d’una substància llaminera és brutal. Durant la postguerra, la immensa majoria de cases podien obrir una ampolla de cava, no dues. Avui, si la gent vol obrir mitja dotzena d’ampolles... el preu de l’alcohol és ridícul.

En canvi, hi ha drogues molt més cares que, malgrat el preu, molta gent va a buscar.

Hi ha molta gent en termes absoluts, molt poca gent en termes relatius. Quin tant per cert de la població consumeix alcohol? Gairebé el 90%. Cànnabis, que ara està molt de moda, gairebé per sobre del 25%. Cocaïna? Un 1% justet.

Li sembla escandalós?

És un creixement brutal. Per exemple, m’agrada mirar el Barça, però a les mitges parts em poso de molt mal humor. Quan veig tots els anuncis d’apostes, la meva percepció és que no som capaços de gestionar coses potencialment perilloses. La gent té dret a jugar, però no hi ha dret que ens diguin que apostem a la mitja part del partit. Això és una conducta que en si mateixa provoca que la repeteixis. Cadascú que faci el que vulgui, però no es pot fer publicitat de coses que es retroalimenten.

Diem sovint que “estem enganxats”, per exemple, a les sèries o a sortir a córrer. On posaria el límit en el qual l’addicció és una malaltia o una metàfora?

Si jo no puc parar d’anar al gimnàs i deixo d’anar a treballar per fer les meves sis hores de gimnàs, em comença a generar un perjudici. De la mateixa manera que si em prenc una copa de vi el diumenge no tinc per què preocupar-me; si me’n prenc una cada mitja hora, aquí hi ha un problema.

Per tant, existeix el consum responsable.

És un dels temes que em toquen el voraviu. Evidentment que existeix el consum responsable, però el que és demagògia barata és parlar de consum responsable. És un missatge que ens ha enviat la indústria de l’alcohol per treure’s les puces de sobre . Quan surt en una ampolla o en un anunci “Bebe con moderación, es tu responsabilidad ”, és rigorosament cert. Jo tinc la responsabilitat de beure moderadament. Però els que han posat allò allà també tenen unes responsabilitats que no estan assumint.

Quina?

Estan promovent una substància addictiva sense dir que és addictiva. Si jo, demà, poso una indústria química, la llei em demanarà que pagui pel que he contaminat. Aquest criteri s’ha d’aplicar a la persona que posa al mercat un producte tòxic com és el tabac o l’alcohol. Quan tenim tants milers de litres d’alcohol pur al mercat, sabem que produirà tantes cirrosis hepàtiques, tants accidents de trànsit, etc. Qui ho paga, tot això? Entre tots. Qui obté els beneficis d’aquestes vendes? Alguns.

¿Els avisos tremends que hi ha als paquets de tabac no van per aquí?

Sí. Avui el mal que fa el tabac a la població és molt més baix del que feia fa 10 anys. Quan vaig començar al Clínic, fa 40 anys, a l’ascensor tothom fumava. Amb l’alcohol això no ha passat. S’ha fet la llei de la vinya i el vi, que defineix com a aliment el vi. No és una definició avalada científicament per ningú, però a l’estat espanyol no és així.

¿Vostè seria partidari de posar a les etiquetes del vi anuncis semblants als dels paquets de tabac?

No em preocupa tant, això. Si realment volem que les substàncies addictives ens cobrin un peatge inferior a la societat, hi ha tres mesures que funcionen. La primera, posar-les més cares. La segona, modificar les polítiques d’accessibilitat: no pot ser que vagis a una autopista, posis gasolina i compris un whisky al mateix lloc. La immensa majoria d’accidents de trànsit lligats a l’alcohol es produeixen entre que el conductor agafa el cotxe i passen 10 quilòmetres. I, finalment, prohibir el màrqueting.

Com se n’hauria de parlar, als joves? Hi ha adolescents que et diuen que els ha impactat que un dia, a classe, un professor els ensenyés fotografies de pulmons malalts a causa del tabac.

L’evidència científica va per camins diferents. Ens hem de posar en la pell de la persona que té 12, 14, 15 anys. Quan els planteges que és un risc, els encanta. Quan vam tenir la gran epidèmia d’heroïna dels anys 80 es va comprovar que hi havia gent que anava a les escoles amb la millor intenció del món i acabaven sent herois, algú a imitar. Per això tots els programes de prevenció s’han integrat al currículum escolar, es busca que siguin molt participatius i portats pel mateix mestre. Si no, estem fent propaganda. El millor és mantenir oberts canals de comunicació. Escoltar. Procurem no parlar. Procurem que sigui el nano qui parli, escoltem què pensen, què saben. Els adults, normalment, cometem l’error de fer-los el sermó de la muntanya. Si puc donar un consell és que escoltin activament els seus fills. Facin preguntes per conèixer. A partir del que els fills aportin, treballem.

Quina mena de preguntes?

“Els teus companys beuen? Fumen? Tu com ho portes, què en penses? Com et fa sentir? Jo sé que al teu entorn hi ha aquestes substàncies, m’agradaria saber la teva opinió”. Que no tinguin por. L’individu necessita desvincular-se dels progenitors, però són el seu punt de referència. Un progenitor molt rígid facilita l’allunyament. Un que és capaç de preocupar-se per l’altre facilita que hi hagi canals de comunicació. També és cert que una part rellevant dels joves tastaran alcohol i tabac, i ho deixaran i en faran un ús molt ocasional. El que no és veritat és allò que la gent diu que és un problema si ets alcohòlic, que si no ho ets no és un problema. Això no és cert. Un nano que agafa la Vespa i no és alcohòlic però s’ha pres tres cubates i s’estampa contra un arbre ha tingut un problema amb l’alcohol. És alcohòlic? No. ¿Hauria d’haver après millor com gestionar-ho? Sí.

Dels comes etílics se n’aprèn?

A vegades sí. A l’hospital tenim comes etílics cada dia. Hi ha persones que després del coma etílic fan una anàlisi freda de la situació i s’aturen. Altres joves que passen pel mateix coma etílic arriben a la conclusió que va ser una nit magnífica, però que quina llàstima el final: “Em vaig passar una miqueta, la propera vegada em passaré un pelet menys”, diuen. Aquests són els que tenen tots els números d’acabar tenint un problema seriós. En un cervell immadur, la capacitat de l’alcohol de fer mal és més gran. Com més tard comencem a beure, millor.

¿Establiria diferències de comportament entre nois i noies?

Cada vegada menys. Ningú s’escandalitza perquè una dona prengui una cervesa, afortunadament. Però la dona té una tolerància tres vegades més baixa que l’home, per factors que van des dels estrògens fins als líquids corporals. Si una dona del meu pes beu la mateixa quantitat d’alcohol que jo, la seva alcoholèmia serà el doble que la meva. El que compta és l’alcohol que hi ha a la sang, no el que entra per la boca.

¿Durant la crisi, la gent ha begut més per escapar-se dels problemes econòmics?

Beure per oblidar? No. Això és un tòpic. Potser ho diuen els filòsofs, però no la ciència mèdica. Quan estic enganxat i estic tenint una conducta que sé que és irracional, acabo necessitant justificar-me a mi mateix per què la tinc. Llavors és una justificació perfecta. M’he trobat moltes vegades amb pacients que em diuen això, quan fa dos mesos que els tinc en tractament. Quan fa dos anys que estan bé no diuen que beguessin perquè ho passaven malament, sinó que ho passaven malament perquè no bevien.

Quin és el peatge més gran que paga la societat per l’alcohol?

L’alcohol està relacionat amb més de 200 malalties, poca broma. L’alcohol és un potent cancerigen: càncer de fetge, de mama... On l’alcohol acaba tenint un impacte molt important és en el dany a tercers. La relació amb la parella o tenir un company a la feina amb un problema amb l’alcohol. Redueix la productivitat no només d’ell, sinó la de qui el té al costat. Maltractaments. Gairebé la meitat estan relacionats amb conductes addictives. Canalla que pateix aquestes situacions. Conductors. Tu estàs sota l’efecte de l’alcohol, tens un accident i et fas mal. Però si l’accident el tens amb un altre vehicle, els ha tocat el rebre. La publicitat ens ensenya la cara bonica de les begudes alcohòliques.

¿No hi ha cap cara bonica real, d’una beguda alcohòlica?

I tant, esclar que sí. I és la que ens ensenyen. La gent beu perquè hi troba uns efectes positius. Però, a part d’això, és una substància molt perillosa. I la segona part no se’ns explica.

Més continguts de