Publicitat
Publicitat

Blanca Busquets: “Els lectors volen que els diguis veritats, però res de coses fosques”

Novel·lista Tenaç Des que va debutar l’any 2003 amb ‘Presó de neu’, Blanca Busquets s’ha anat guanyant un nucli de lectors fidel novel·la rere novel·la. ‘La nevada del cucut’ va rebre el premi Llibreter 2011. La novel·lista presenta ara nou llibre, ‘Jardí a l’obaga’

Blanca Busquets reconstrueix l’ambient i les tensions de la postguerra rural a la seva vuitena novel·la, Jardí a l’obaga. Després de sis llibres a Rosa dels Vents, la novel·lista barcelonina torna a publicar a Proa, on va debutar el 2003 amb Presó de neu. Busquets compagina l’escriptura amb la feina a Catalunya Ràdio, on treballa des del 1986.

Vas créixer a Pamplona, i la primera llengua que vas aprendre a llegir i escriure va ser el francès. Com va anar?

El meu pare era un industrial català que va muntar una fàbrica a Pamplona. Ens hi vam quedar uns quants anys, fins que la cosa es va complicar: es va negar a pagar l’impost revolucionari i el van amenaçar. La meva mare, que era mestra, es mirava molt l’educació dels fills -érem vuit germans- i a Pamplona, en aquella època, podies anar o bé a una escola de l’Opus, a les monges espanyoles o triar l’opció més oberta, que eren les monges franceses. Elles em van ensenyar a llegir i escriure en francès, i amb les companyes parlàvem en castellà. A casa, en canvi, els pares ens parlaven en català, la mateixa llengua que feien servir entre ells.

¿No et va ser difícil, començar a escriure en català?

Vaig llegir força en català des de petita, i els primers contes que vaig començar a escriure als 12 anys -molt diferents del que faig ara, evidentment- ja eren en català. Vaig optar pel català perquè era la meva llengua materna: no va ser una decisió política, sinó sincera. Les novel·les, per a mi, són una teràpia, i em surten en la llengua íntima, igual que ens passa a l’hora d’insultar algú.

Per què vas trigar tant a debutar?

Entre els 20 i els 30 anys vaig anar fent contes, però a partir de llavors se’m van començar a allargar i, amb el temps, es convertien en novel·les. Vaig anar escrivint esperant el moment que tingués una història de la qual estigués prou segura. Em van tombar algunes novel·les, i està bé perquè segurament no eren prou madures, però quan vaig acabar Presó de neu em va semblar que havia trobat una història que s’havia de publicar.

Et va ser gaire difícil?

D’adolescent havia conegut l’Anna Soler-Pont a Cantonigròs, lloc on he estat molt vinculada i al qual necessito tornar cada cap de setmana. Amb l’Anna ens llegíem els versos i la prosa que escrivíem, i al cap de molts anys em vaig assabentar que era agent literària. No sabia exactament en què consistia aquella feina, però li vaig trucar per ensenyar-li Presó de neu i li va agradar. Va ser l’Anna qui em va ensenyar a escriure per al públic: em va tornar la novel·la plena de post-its amb recomanacions per millorar-la.

Presó de neu va sortir el 2003 a Proa. La següent novel·la, El jersei , la va publicar Rosa dels Vents.

Llavors pensava que el que havia de fer era tornar a escriure per a mi, i que quan acabés el llibre l’enquadernaria i li donaria a la meva mare, com quan era petita. Vaig voler fer una cosa més desenfadada i m’ho vaig passar pipa. El van llegir la meva mare i l’Anna, i al cap de tres mesos tenia tres ofertes d’editorials. Amb El jersei vaig aprendre una cosa important: els lectors volen que els diguis veritats, però res de coses fosques. Quan seuen a casa a llegir després de la jornada laboral necessiten entretenir-se una mica.

Quan escrius?

Sóc una persona molt diürna. Em llevo aviat, i a primera hora del matí és el millor moment per escriure, perquè la brillantor mental em baixa al llarg del dia. Ara he reduït la jornada laboral a la ràdio i tinc les tardes lliures. És una mica paradoxal: m’aniria millor escriure als matins, però només puc fer-ho a la tarda. De fet, ara estic molt entretinguda: estic traduint Jardí a l’obaga al castellà. I començo a pensar en el meu pròxim llibre, que voldria que fos una novel·la juvenil.

A l’hora d’escriure Jardí a l’obaga , ¿el gran referent era Jardí vora el mar , de Mercè Rodoreda?

El jardí que tenia al cap era el dels Finzi-Contini. Sempre havia volgut escriure sobre un jardí fosc, modernista i on passessin coses, com el de Bassani. Abans de començar a escriure vaig decidir que agafaria el punt de vista del masover, l’Aniol. A la novel·la de Rodoreda el jardí és petit i la família té un contacte relatiu amb el jardiner. En el meu llibre és molt diferent.

L’Aniol recorda fragments de la seva llarga vida des del present, en què té més de 90 anys.

M’agrada “fer senyors”, dic sempre de broma. En el cas del personatge de l’Aniol m’ha ajudat en Miquel Montmany, l’home més gran de Cantonigròs. M’ha explicat com era el món de quan ell era jove: què feien i com se sentien. Encara que el narrador del llibre sigui un home, jo m’imagino el món des del punt de vista d’una dona heterosexual.

De molt jove, l’Aniol s’enamora de la Mireia, que acabarà casant-se amb el senyor de la propietat on treballa.

L’Aniol és l’etern enamorat de la Mireia i li perdona tot. La novel·la explora una mica el mite del Pijoaparte que va explicar Juan Marsé a Últimas tardes con Teresa: a les dones benestants ens ha agradat sempre el pringat de torn.

Més continguts de