Cecília Borràs: “Algunes persones que hem perdut algú per suïcidi hem pensat en algun moment en treure’ns la vida”

A l’associació DSAS han creat els grups de dol, on es troben persones que han passat per la mateixa situació: una filla que ha perdut el pare i un pare que ha perdut la filla. S’aconsegueix un efecte mirall molt beneficiós, fins i tot, per a l’entorn dels supervivents.

El suïcidi és un tabú?

Comença a deixar de ser-ho, però encara falta molt. És un fet vergonyós i incomprensible. Els especialistes encara no saben què és el que fa que una persona es tregui la vida. Per tant, tot el que ens és desconegut ho convertim en tabú. Però si no en parlem, no arribarem a conèixer-ho mai.

¿El trastorn mental o les conductes addictives poden ser factors associats al suïcidi?

Sí, són factors de risc, però n’hi ha de molt importants, com els anomenats “factors estressants de vida”. Fan referència a com vivim les frustracions, les pèrdues, les ruptures, els fets negatius que ens poden afectar. Són un calaix de sastre on hi cabem tots. Totes les persones som vulnerables a patir “un factor de risc estressant” a la nostra vida. No som conscients que en qualsevol moment, qualsevol persona -no necessàriament hi ha d’haver un trastorn mental de base- pot decidir suïcidar-se, i que la decisió la pot prendre una hora abans.

¿La decisió de suïcidar-se no és premeditada?

En conductes impulsives, la decisió es pren en menys d’una hora. Però si hi ha un trastorn mental, com ara la depressió, sí que implica una ideació mantinguda en el temps. Comencen a dir-ho, a pensar-hi i ho investiguen. Quan la família fa arqueologia s’adona que aquesta persona ha estat buscant per internet possibles fórmules.

Segons l’INE, el suïcidi és la principal causa de mort a Espanya per factors externs. ¿Afecta més homes o dones?

Afecta a tothom igual. Però els homes fan ús de mitjans molt més agressius: precipitacions, atropellaments. Amb la qual cosa l’ èxit és molt més gran. Les dones tendim a utilitzar més autolesions que tenen menys potencialitat de mort, com ara les intoxicacions. Està present en qualsevol franja d’edat. Ara posem molt l’èmfasi en els joves d’entre 15 i 30 anys, que encara se suïciden per amor, per la frustració de ser rebutjats. El suïcidi en aquesta franja d’edat sempre ha existit, però era invisible. Abans la principal causa de mort entre la gent jove eren els accidents de trànsit. Hem fet molta campanya de prevenció dels accidents i ara es fan visibles les xifres dels suïcidis, que sempre hi han sigut.

A vostè se li va suïcidar un fill?

Sí, el Miquel, amb 19 anys. Ara en fa 7. En el seu cas no hi havia un trastorn previ, va ser una conducta impulsiva.

¿En el cas del seu fill no hi va haver premeditació?

No, mai havia amenaçat de suïcidar-se...

I va deixar una explicació?

Només un missatge de text al mòbil. Vaig sentir el so i vaig pensar que era publicitat.

Què hi deia al missatge?

Em demanava perdó: “Mama, t’estimo, a tu i al papa... Sento el que faré”. Vaig veure que no era normal, que alguna cosa grossa estava a punt de passar. No vaig parar de trucar-li perquè no ho fes, però ja no va agafar mai més el telèfon.

Va ser per una causa de desamor?

Sí, va ser una discussió de parella. No va ser ni ruptura. Ella li va dir: “Hem de parlar, però he de marxar...” Ell li va dir: “No marxis, perquè si marxes no em tornaràs a veure...” Si et diuen això en l’últim en què penses és en el suïcidi. I ho va fer. Va ser una discussió al pitjor lloc que es podia tenir una discussió, al metro. Aquest “no em tornaràs a veure” el pots interpretar de mil i una maneres, però no et passa pel cap que una persona que mai ha amenaçat amb el suïcidi ho faci.

¿Queda un sentiment de culpa per no haver sabut ajudar aquella persona?

Sí, és esgotador i difícilment es dóna en altres processos de dol. Algunes persones que hem perdut algú per suïcidi hem pensat en algun moment en treure’ns la vida. L’OMS diu que per cada suïcidi consumat, l’afectació directa és de 6 persones de mitjana. Si agafem els 3.910 casos que hi ha va haver a Espanya el 2014, això significa que prop de 23.400 persones cada any estem patint les conseqüències directes d’una mort tan tràgica com és el suïcidi. Això és moltíssima gent. Necessitem entre dos i tres anys de dol i en la majoria dels casos no rebem l’assistència adequada.

S’arriba a superar?

En un procés de dol pots superar el dolor físic. Ens hem de donar permís per conviure amb aquesta cicatriu, que fa mal alguns dies assenyalats, com quan t’han operat i et fa mal la cicatriu quan hi ha d’haver un canvi de temps.

Un missatge d’esperança per als supervivents...

Exacte. El dolor desapareixerà. Hem de continuar amb la nostra vida per ells, no fer més gran el seu error, i recordar-los sempre per les persones que van ser i no per la seva manera de morir.