Desemparats del risc nuclear per 400 metres

AscóEls plans d’emergència de les centrals nuclears diferencien actuacions en funció de la proximitat dels municipis. Fins a 10 quilòmetres és zona I, i de 10 a 30 quilòmetres, zona II. En el cas de la central d’Ascó, al llindar d’aquests perímetres hi ha un petit poble de la comarca de les Garrigues, Bovera, de 275 habitants. Queda a 10,4 quilòmetres d’Ascó en línia recta i, per tant, a només 400 metres de formar part de la zona I. Com Bovera, n’hi ha altres (la Palma d’Ebre, el Molar o Corbera d’Ebre), però aquest té una particularitat, i és que pertany a la demarcació de Lleida. Això canvia algunes coses.

La responsabilitat dels plans d’emergència nuclear és de la Delegació del govern espanyol, que, al seu torn, la té derivada a les subdelegacions d’allà on hi ha les centrals. A Catalunya això vol dir Tarragona. Des d’allà es fan i supervisen els plans municipals, també els que afecten pobles de Lleida. Dit d’una altra manera, hi ha el pla Penta (Pla d’Emergència Nuclear de Tarragona), però no existeix un Penlle. Molts alcaldes del sud de Lleida no tenen ni constància que a Tarragona, on es dirigiria un hipotètic centre de coordinació operativa, tinguin el seu telèfon mòbil. La megafonia local, la dels pregons, no arriba a tot arreu, ni als carrers hi ha cap mena de senyalització de punts de reunió o similar. La sensació de desempara és total. “A Tarragona no saben on som i a Lleida et deriven a Tarragona”, denuncia l’alcalde de Bovera, Òscar Acero, que fa temps que es queixa de la desinformació respecte als alcaldes, que sobre el paper són el primer enllaç per traslladar indicacions a la població. “Si passa res, no sé què he de fer, si dir a la gent que es tanqui a casa o que marxi”, es lamenta. Sobre la taula hi té un retall de premsa en què s’explica que la central d’Ascó va ser la que va acaparar més incidències als reactors durant el 2015. En la mateixa situació es troben alcaldes d’altres municipis del sud de la demarcació lleidatana, com la Granadella, Bellaguarda o Almatret, que reben 3.000 euros a l’any com a zona II, això és tot.

Plans obsolets

El Pla d’Actuació Municipal en Emergència Nuclear que hi ha a l’Ajuntament de Bovera, redactat per la Subdelegació del govern espanyol a Tarragona, data del 1996. Tots els telèfons que hi surten són fixos. Com a contacte, per exemple, hi ha l’alcalde d’aleshores, que fa tretze anys que no ho és. El mapa que l’acompanya encara és més antic, del 1988, on no surt ni la carretera C-12, oberta a mitjans dels 90 i que avui és un eix principal de comunicació, ni la pista que uneix Bovera i la Palma d’Ebre, una possible via d’evacuació dels palmencs cap amunt.

L’any 2009 els consistoris de Bovera, Bellaguarda, la Granadella, Llardecans, Maials i Almatret van encarregar un informe tècnic sobre riscos nuclears i ja concloïa que calia millorar els sistemes de megafonia, fer formació individualitzada als responsables municipals, crear comissions locals d’informació i dotar els municipis d’un vehicle d’intervenció ràpida. Es considerava, també, la creació d’una subzona IIA, ja que l’afectació en aquests pobles pot ser diferent de la de la resta de zona II per la tendència dels vents dominants a desplaçar un hipotètic núvol tòxic cap al nord, on són ells. De fet, el mateix pla Penta ja determina la inclusió d’una part de la subzona IB a la IA pel règim de vents. Aquell informe deia fins i tot que Bovera i Maials haurien de passar directament a ser zona I. “La radioactivitat no respecta límits administratius i pertànyer a demarcacions diferents no ha de suposar un tracte diferenciat”, afirmava el treball.

Des de Fukushima, quasi res

Arran del greu accident del complex japonès de Fukushima el 2011, el Consell de Seguretat Nuclear estatal va ordenar revisar i actualitzar protocols i sistemes d’alerta a totes les centrals. En aquell context, la direcció general de Protecció Civil del ministeri de l’Interior va organitzar una jornada a Madrid sota el títol Lliçons de Fukushima, a la qual va assistir també l’alcalde de Bovera. Cinc anys després, una delegació de Protecció Civil de Barcelona visitava el municipi i l’alcalde els va preguntar pel tema. La resposta va ser que hi havia un esborrany.

I així fins avui. Entremig, el 2013 hi va haver els terratrèmols de la plataforma Castor, que van fer témer per la integritat de les centrals catalanes. Més recentment, el novembre del 2014, la Generalitat aprovava un decret d’homologació de plans de protecció civil municipals que, entre altres coses, feia referència als riscos d’incendi, d’inundacions, d’allaus, de terratrèmols i d’emergències radiològiques. Però aquest últim, el pla Radcat, té una excepció: les emergències d’Ascó i Vandellòs, per a les quals es deriva al pla Penta elaborat per l’Estat. I així es torna al principi, al campi qui pugui com a opció més probable en cas que mai passi res.