Enrique Aguilar: “Som un tribunal de mil anys on s’ha parlat sempre en valencià”

Cada dijous a les dotze en punt del migdia desenes de persones es concentren davant la Porta dels Apòstols de la catedral de València. La majoria són turistes que es pregunten què fan nou homes vestits amb una brusa negra asseguts en uns seients que formen un semicercle, però també hi ha valencians que se sorprenen quan ho veuen. Molts fan fotos sense saber que aquelles persones formen el Tribunal de les Aigües de la Vega de València, que s’encarrega de dirimir els conflictes que puguen existir entre agricultors de l’horta de València. El seu president, Enrique Aguilar, explica que molta gent pensa que les sessions són un paperot, però recorda que quan l’agutzil crida els denunciats de les séquies de Quart, Benàger i Faitanar, Tormos, Mislata, Xirivella, Mestalla, Favara, Rascanya i Rovella, si n’hi ha, en eixe moment comença un judici que acabarà amb un condemnat i una sentència.

Què és i des de quan existeix el Tribunal de les Aigües?

És un tribunal que es dedica a impartir justícia en el món agrari, sobretot en qüestions relacionades amb l’aigua. És, a més, la institució de justícia que seguix en funcionament més antiga d’Europa i, per tant, del món. No tenim constància exacta de quan va començar a funcionar, però deu fer al voltant de mil anys. El que és segur és que el tribunal ve de l’època àrab, tot i que ara hi ha historiadors que en situen l’origen en l’època romana, que és quan van aparèixer els primers regadius i, per tant, quan es podrien haver originat els primers conflictes per l’aigua.

Quines són les particularitats del tribunal respecte a altres?

La primera de totes és que es regeix per unes normes que s’han mantingut pràcticament intactes durant segles. Una altra és que és un tribunal oral. No s’escriu res i sempre es parla i s’ha parlat en valencià, malgrat haver passat períodes molts adversos, com les dictadures. La rapidesa és també una característica del tribunal. Per exemple, un dimecres hi pot haver un problema entre dos regants i l’endemà està resolt. Fins i tot pots presentar-te davant el tribunal un dijous i demanar justícia en eixe moment. Un altre avantatge respecte als tribunals convencionals actuals és que és gratuït.

¿La falta d’aigua que pateix València genera molts conflictes? A l’any, quants judicis celebreu?

Actualment estem al voltant d’uns 20 judicis a l’any. Això fa que molta gent es quede decepcionada quan ve a veure diverses sessions del tribunal i no veu cap judici, però és que ara n’hi ha molts menys que abans. Una raó és que ara existixen preses i pantans que controlen l’aigua i, per tant, hi ha menys conflictes que abans, però principalment és perquè som un tribunal basat en la mediació. Això vol dir que abans d’anar al Tribunal de les Aigües el síndic de cada séquia intenta fer de mediador i arreglar les coses. Per aquest motiu, que no hi hagen judicis per a nosaltres és un honor. Calculem que el 85% dels conflictes se solucionen en origen, al mateix camp.

Com ho feu per impartir justícia?

En els casos que arriben al tribunal es fa com en qualsevol altre judici. Escoltem les versions del denunciant i del denunciat i, llevat que el cas estiga molt clar, donem la paraula també al guarda de la séquia perquè done la seua versió dels fets abans de dictar sentència. El veredicte es basa en unes ordenances que durant segles han anat recopilant les normes de cada séquia -que són diferents perquè no totes reguen el mateix tipus de cultiu- i que arrepleguen les sancions que correspon imposar en cada cas. Les lleis de les ordenances s’han anat creant pel bon ús. És a dir, allò que ha funcionat bé al camp ha acabat convertint-se en una norma.

Li agrade o no, el llaurador ha d’acatar sempre la sentència.

Les sentències són inapel·lables, no es poden recórrer a cap altre tribunal. Recorde que el primer judici que vaig dirigir com a president del tribunal va ser contra una multinacional que va comprar uns terrenys i va ocupar una séquia d’una comunitat de regants. Hi van haver uns problemes i l’empresa va ser jutjada i sancionada a fer una altra séquia. El seu representant se’n va anar molt enfadat i dient que el tribunal era un paperot, però la multinacional es va adonar que la cosa era molt seriosa quan va anar al Tribunal Suprem i no li van acceptar a tràmit el cas. I sabem que no és la primera vegada que això ha ocorregut.

¿A les empreses els costa més acatar la sentència del tribunal, doncs?

Sí, perquè ni en coneixen el funcionament ni li tenen el mateix respecte que els llauradors, que durant moltes generacions han sentit a parlar del Tribunal de les Aigües com d’una autoritat. El llaurador sap que quan va al tribunal ha d’acatar i punt. Jo n’he vist algun discutint, dient de tot i quasi arribant a les mans, i quan arriba al tribunal i li diuen “Vostè és culpable i ha de compensar a aquesta persona en tants diners”, ho acata i mai no ho discutirà.

Tot i ser Patrimoni de la Humanitat des del 2009, poca gent quan parla de València pensa en el tribunal.

En part pense que la culpa la tenim nosaltres. Ens hem distanciat de la societat valenciana perquè en els últims 15 anys, per protegir-se, el tribunal ha desaparegut dels mitjans i, als actes, anava als justets.