Per Nadal, la Grossa

BarcelonaEm suggereix que tituli el seu Retrat del natural alguna cosa així com “L’altra Grossa de Nadal” o “Per Nadal, la Grossa”. I es fa un tip de riure. Ens fem un tip de riure, més ben dit. Li faré cas, esclar. Si alguna cosa sap fer bé la Itziar, a més de ser actriu, és riure’s d’ella mateixa, amb tota la humanitat del seu cos, espaiós i acollidor, amb carns generoses. Està grossa, és obvi, ho sap i amb els anys ha après a treure’n partit al seu favor, a gaudir-ne, a ser cada cop més feliç. Es nota que està contenta, irradia alegria i la sap encomanar. Com que el retrat apareix publicat el dia de Nadal li he demanat si podem fer-lo una mica més festiu del que és habitual. Ha portat un barret de Pare Noel i una cotilla extremada i atrevida que li realça els encants i li potencia la portentosa voluptuositat. Mentre li fan les fotos, en ple Raval de Barcelona, dos o tres passavolants li llancen floretes. “ ¡Qué guapa eres! ” i ella els torna un petó, un somriure o una picada d’ullet.

A la Itziar Castro li queden pocs mesos per fer-ne quaranta, i fins on li arriba la memòria sempre ha volgut ser una estrella. En el millor sentit de la paraula, per descomptat: les estrelles que resplendeixen i il·luminen els camins de l’art i la creativitat, del preciós ofici de l’actuació, la recreació d’altres vides, reals o imaginades, amb les quals poder alimentar les imaginacions de tots aquells que ens hi aproximem per quedar-ne sadollats.

L’any al qual entrarem d’aquí pocs dies serà rodó per partida doble. També farà vint anys que és actriu. Ha fet de tot: cinema, teatre, cabaret, burlesc, mim, gòspel, televisió, presentacions, gales, animacions... I quan no ha tingut feina se l’ha fabricada. Com aquell espectacle que es va dir Subterrànies, en què per explicar vides de dones durant la Guerra Civil ella i les seves companyes de repartiment van fer teatre sota terra, visites guiades teatralitzades al Refugi 307 del Poble-sec: “Per a mi va ser com un homenatge a la meva família, en especial al meu pare, que va néixer el 1937 a la Barceloneta”.

Fer memòria és remuntar-se com un llamp als seus divuit anys, quan va començar a estudiar a l’Escola Memory, de teatre musical, que s’acabava de fundar. Duia la dansa i el cant ben endins des de petita però també era una esportista tenaç. I l’escenari va guanyar la partida de vocacions. Recorda que la seva primera feina remunerada va ser a la sèrie de TV3 I ara què, Xènia? (1993). Després han arribat incomptables papers i col·laboracions. Està especialment contenta d’algunes pel·lícules com Blancaneu, Inconscientes, Laia i REC3. També de Pieles i Matar a Dios, que ha rodat aquest any. I de treballar amb Peter Greenaway a Les maletes de Tulse Luper. I d’haver actuat a El Molino. I de presentar les campanades de Cap d’Any de Santa Coloma, enguany també. I de Taboo, el cabaret burlesc amb Dani Nel·lo que la va portar a Las Vegas! La llista podria ser interminable i de tot (o de gairebé tot) n’està satisfeta.

Autoestima i empoderament

“I el que més t’agrada?” Té claríssima la resposta: ella mateixa. Sense egos desmesurats però amb amor propi i autoestima: “Sóc diferent i he trobat el meu lloc”. Sap que si en una sèrie, pel·lícula o obra de teatre no hi ha previst un paper per a un personatge gras el més possible és que no li truquin. Seria absurd no admetre que el seu físic li condiciona la feina, però amb el pas dels anys ha après a dominar aquest condicionant: “Quan estudiava a Memory estava molt menys grassa que ara però me’n sentia molt més”. Aquesta potser és la clau de l’empoderament -així li agrada descriure-ho- que ha experimentat amb ella mateixa. Li agrada potenciar el seu costat sexi; és descarada, punyent, llenguda, políticament incorrecta. L’han pintat i li han fet fotos despullada i està encantada d’ensenyar el seu cos quan el guió ho requereixi.

Als deu anys tenia sobrepès, als divuit tenia una talla 44, força estàndard, però se sentia incòmoda amb les mirades alienes, inquisidores davant la diferència. Aquell malestar ja va passar a la història. Si algun maleducat se’n va de la llengua, si un marrec inconscient s’enfum de les seves corbes, ella li somriu, li llança un petó igual que si li haguessin dit guapa i continua caminant tan panxa. “Aposto per mostrar la diferència, explicar al món que les grasses poden fer de tot, però no vull fer d’això cap causa vital i, encara menys, posar en risc la meva salut per estar massa grassa”, m’explica, serena i natural. La capacitat per a la lluita i la superació l’ha heretat de la Lucía, la seva mare, gallega de sang calenta.

Somiava de petita en Somriures i llàgrimes, Víctor o Victòria i Hairspray. Somiava a cantar i ballar, fer riure, fer plorar i experimentar totes les sensacions dalt d’un escenari o amb la càmera filmant-la. Sap que ser extremada, picant, grotesca i explosiva és tan sols una màscara: “Sóc extremadament sensible”. La millor floreta que li han dit? “Tens un cor tan gran que no t’hi cap al pit”. Si us hi fixeu bé, veureu la Itziar a l’anunci dels premis Gaudí que s’estrena la setmana que ve. Bé, de fet, encara que no us hi fixeu gaire bé, la veureu segur.