Publicitat
Publicitat

DE FESTA

Ara que té seixanta-set anys

Fa set anys que diu que fa vint anys que diu que fa vint anys que té vint anys. Ja té una edat, doncs, i els assistents al concert inaugural del Festival Castell de Peralada pateixen per la veu de Joan Manuel Serrat . ¿I si queda eclipsada per l'Orquestra Simfònica del Vallès? Ha plogut bastant des de la gira Serrat simfònic , clausurada abans d'hora per culpa d'aquell coi de càncer, i alçar la veu al costat d'una orquestra té cert risc. Però, què caram, els reptes fàcils són menys divertits.

El recital comença a les deu. A quarts de nou, als jardins del castell, intento menjar una fideuà a peu dret (un repte impossible, aquest sí) mentre el publicista Lluís Bassat m'explica que el seu nou llibre, Inteligencia comercial , ha generat tantes expectatives que tot just ha aterrat a les llibreries i ja s'ha reeditat. "Els amics es deuen pensar que són amics de segona, perquè els he hagut de regalar un exemplar de la segona edició". Això és saber-se vendre, sí senyor.

Intel·ligència comercial

Picasso es va fer ric amb la pintura i Van Gogh va morir pobre. La diferència, segons Bassat, és que Picasso tenia intel·ligència comercial. Conclusió equivocada: si ens llegim el seu llibre, florirà el Van Gogh que portem dins. Em pregunto quants genis per descobrir hi deu haver ara mateix en aquest sopar a la fresca, queixant-se de la crisi amb la boca plena de pernil del bo. Per no deprimir-me amb la resposta, m'aboco als canapès de salmó.

No em serviria de res la intel·ligència comercial que no tinc: desafino com un gall afònic. En canvi, Serrat és molt Serrat: quan l'he vist sortir a l'escenari, elegant i en plena forma, he deixat de patir per la seva veu. Pateixo, això sí, per les imatges massa explícites i del tot prescindibles que es projecten al fons. Durant els bisos, viurem un moment karaoke: a la pantalla sortirà la lletra de Paraules d'amor (com si calgués), el Noi del Poble-sec ens encoratjarà a perdre la vergonya ("Va, que poden cantar amb una orquestra!") i jo m'amagaré rere la llibreta de cronista.

Serrat és un Picasso de la cançó. Havent dedicat part del concert al poeta Miguel Hernández ("Els meus pares no sabien qui era i els meus mestres no s'atrevien a explicar-m'ho"), ens fa vibrar amb Fa vint anys que dic que fa vint anys que tinc vint anys . I revela: "És la cançó més amortitzada del meu repertori. Em feia angúnia cantar Ara que tinc vint anys , però me la seguien demanant. I on s'ha vist un català llençant una cosa que té èxit?" La va rebatejar Fa vint anys que tinc vint anys , i avall. En fer-ne 60 va arribar el segon retoc. "Va ser un raonament científic: si s'ho han empassat una vegada, s'ho tornaran a empassar". Encara té força i no té l'ànima morta: la quarta versió del tema la tenim garantida.

Josep Maria Fonalleras m'ha aconsellat que, més que una rebequeta, m'endugui a Peralada un abric de pells, per no desentonar. No li he fet cas, però potser sí que desentono. Cap al final, Carmen Mateu de Suqué dóna una medalla d'honor a Serrat. Acostumada a néixer, créixer i reproduir-me en pocs metres quadrats, em sorprèn que l'amfitriona de la festa digui "casa meva" parlant d'un castell.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT