Publicitat
Publicitat

De festa

Nit, gin, jazz: la fusió perfecta

Seguint la ruta pels monuments espectaculars que ofereix l'agenda d'aquest estiu, arribem al castell de Calonge per gaudir de la Nit Gin Jazz , en què la sommelier Sònia Ferran i Asstrio ens ofereixen un maridatge de gintònics i jazz fusió que clausura el festival Interludi. A la tarda ha plogut de valent i l'acte, que s'ha de fer al pati d'armes, perilla fins a l'últim moment, però el temps ens dóna treva i a les onze les taules estan parades impecablement (sobre estovalles molles, això sí). A l'estil alemany, en què és habitual asseure's amb desconeguts als restaurants, o com a la mítica Casa Anita de Cadaqués, els grups més petits comparteixen taula. Encara que al principi la gent es mostra tímida, no cal patir. Intuïm que a la meitat del primer gintònic serem tots amics.

Comença l'acte i l'organització avisa qu e som els conillets d'índies d'un experiment que, si surt bé, repetiran. Sembla que la condició de provatura no inquieta ningú, però. La sommelier ens promet que ens ensenyarà a fer-nos el gintònic perfecte i ens proposa, per començar, una barreja de la ginebra catalana Tann's i la tònica de moda, Fever Tree, amb guarniment de gerds, llima i pell de llimona. "És un gintònic suau, tranquil", diu l'experta. I ens deixa amb Asstrio, que en aquesta primera part tocaran també temes tranquils. Entre els samplers que barregen amb la bateria, la guitarra i el teclat, hi ha una veu que repeteix insistentment: " You know that he's a sinner ". Podria ser una indirecta.

Durant el descans arriben dos comensals nous; confessen que estaven mirant-se el Barça-Madrid que alguns han seguit discretament amb el mòbil mentre movien els peus al compàs de la música. Quan Ferran proposa que ens preparem el segon se m'acut que qui hauria de fer aquesta crònica és l'experta Empar Moliner , que segurament ara podria explicar les diferències entre la Tann's, que ja hem pres, i la Citadelle, que ara atacarem. Jo només sé dir que enyoro els gerds; aquest cop hi posem llima i pell de llimona. Sospito que fixar-se en detalls com aquest només pot ser una mostra d'ignorància en matèria alcohòlica, que confirmaria el fet de beure's el segon sencer, també. Per fer coixí vaig picant els bastonets de pa amb forma de claudàtor (el símbol del festival) que aporta Pa del Baró i el meu veí m'indica sàviament que no servirà de gaire.

Aquí no hi ha les típiques galledes que es troben als tasts de vins per no acabar amb més alcohol a la sang del compte; es tracta de la festa dels sentits que trobava a faltar l'altre dia Eva Piquer . El concert, com s'havia promès al principi, va in crescendo , com els ànims del públic. Els companys de taula, que són del poble, em presenten tot de gent. "Això s'ha de viure dret", afirma una nova amiga meva, i així acabem, ballant Desert caravan , que algú relaciona amb Tarantino però que per a mi tindrà sempre la veu d' Ella Fitzgerald . El públic, fins i tot els que ocupen les primeres files perquè no volien beure i han vingut només al concert, exigeix un bis, que és una versió esplèndida de Smells like teen spirit . Un gran final, sí senyor. L'experiment, fins que la ressaca no demostri el contrari, ha estat un èxit.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT