El ‘low cost’ arriba a la tecnologia espacial

LondresUna indústria exclusiva i molt cara com ho ha sigut fins ara la de l’espai ja té una alternativa low cost que ha sigut avalada per l’Agència Espacial Europea (ESA, per les sigles en anglès). L’empresa Open Cosmos, amb seu a Harwell, un parc científic a prop d’Oxford, fundada fa dos anys per l’enginyer aeronàutic mallorquí Rafel Jordà-Siquier, proposa una revolució en aquest camp i ofereix un pla integrat de totes les etapes necessàries per situar en òrbita un satèl·lit de menys de 25 quilos.

El mètode low cost de l’empresa ha rebut molt recentment la benedicció de l’Agència Espacial Europea. Open Cosmos va signar el 30 de maig un contracte per proveir tots els serveis a l’ESA en el desenvolupament del programa pioner Sapion, per instal·lar en òrbita terrestre baixa, en menys d’un any, un sistema de telecomunicacions d’última generació.

Open Cosmos ha validat un pla de negoci que inclou, si cal, des del disseny de l’enginy fins al seguiment de la trajectòria un cop ja és a l’espai. El cost total d’una missió pot ser entre cinc i deu vegades inferior al que fins ara ha sigut l’habitual per aquesta mena de treballs. De sortida, el preu que ofereixen és d’uns 650.000 euros. D’acord amb les necessitats i el projecte del contractista, la companyia pot arribar a construir ad hoc el nanosatèl·lit o bé incorporar els components que calguin en un de propi i fer-ne el seguiment després de llançar-lo.

Aquest mètode suposa un canvi tan rellevant per a la indústria de l’espai com ho va ser per a la de la informàtica l’accés generalitzat als ordinadors personals a principis dels anys vuitanta. Un salt enorme si es compara amb el que eren els primers i gegantins computadors, que podien ocupar habitacions senceres i costaven milions de dòlars. Salvant totes les distàncies, de fet, es pot dir que la companyia aplica un mètode de treball prêt-à-porter a una tecnologia que fins ara era ciència feta a mida, si fa no fa, un equivalent a l’alta costura.

S’escurcen els terminis

El període de temps que passa entre l’inici del projecte i el moment en què el client té en òrbita el nanosatèl·lit, o bé el component que ha contractat per incorporar-lo com a càrrega a l’aparell que proveeix Open Cosmos, no supera l’any en la majoria dels casos. De fet, la companyia en va llançar un, el seu primer, al mes de març, i va trigar només sis mesos a produir-lo. En general, el cicle de desenvolupament d’aquesta indústria és llarg: tres, cinc o deu anys.

Rafel Jordà-Siquier, de 29 anys, compta en el seu equip fundacional amb tres professionals catalans. Són Jordi Barrera Ars, que s’encarrega de la part estructural i mecànica dels satèl·lits; Aleix Megías Homar, responsable de l’enginyeria de sistemes, i Marc Dayas Codina, que supervisa les operacions orbitals. Tots quatre s’han format a la UPC de Barcelona. Hi van desenvolupar projectes com situar un globus d’heli a quaranta quilòmetres de la Terra amb una càmera de fotos incorporada.

Aquesta experiència, i d’altres derivades dels projectes de final de carrera, així com l’aprenentatge laboral adquirit en diverses companyies de l’Estat, o també al gegant Airbus, van donar a Jordà-Siquier “la percepció que fer coses en el sector espacial era possible”, diu.

El coneixement empresarial, afegit al científic que ja tenia, és un element clau per entendre la raó de ser d’Open Cosmos. “Una de les coses que sempre m’havien preocupat era intentar democratitzar l’accés a l’espai. Volia aconseguir que la gent pogués posar la tecnologia en òrbita de manera més ràpida, més eficient i més econòmica”.

Aplicacions de tota mena

Contractant els serveis integrals de la companyia és possible, segons el fundador, “posar en òrbita tecnologies molt diverses, com una càmera, un sensor, un sistema de telecomunicacions, un sistema científic o una altra mena d’equipament”. O bé es pot aconseguir recaptar un seguit de dades específiques de la Terra: per exemple, imatges d’una regió determinada o recollir informació sobre l’evolució de la desforestació en una zona concreta.

Open Cosmos trenca, alhora, amb les tres grans barreres tradicionals de la indústria de l’espai: la tecnologia, molt complexa, i per a la qual cal tenir coneixements de, entre altres matèries, dinàmica orbital o funcionament d’electrònica en el buit; la burocràcia, per superar laberints per als neòfits com poden ser des del registre del satèl·lit fins a la freqüència per mantenir comunicació amb satèl·lits a l’espai o la contractació d’assegurances, i l’aplicació d’economies d’escala a la construcció d’un enginy amb capacitat d’adaptació posterior en funció de les necessitats dels clients. El mateix principi regeix per als llançaments i les comunicacions.