BergaCal avisar que en aquesta faula Berga infereix l’ànima de la comarca sencera i que immaterial vol englobar també el que és estrictament material. La capital, per exemple, no pot presumir de casc antic ni de Romànic fantàstic, però Bagà i Borredà, per una banda, i Pedret, Obiols i Sant Jaume de Frontanyà, per l’altra, són criatures precioses de pedra viva. La gastronomia, el paisatge, l’excursionisme i una història mil·lenària són els imants reconeguts, si bé sempre poc.
Ara, però, plantarem el tamboret dels mites tangibles. La Patum, per descomptat, és la saba sublim del nostre tronc ancestral, sagrada fins i tot per als patumaires ateus i els berguedans no patumaires. La Patum és una emoció mística inefable que prové de la infantesa, quan sabem del cert que les comparses són reals, i explota a l’adolescència en un èxtasi psicofísic que, com el sexe, bull a l’ànima; individual i col·lectiva al mateix temps. La Patum, en realitat, és la nostra pàtria irreductible.
L’arrel, més antiga i tot, és Guillem de Berguedà, al qual no hem reconegut mai com el geni per excel·lència del nostre terrós, comparable a plomes d’àliga com Llull, March i Martorell. Llàstima que el noble trobador canalla no escrivís obra en català, perquè hauria sigut el pare precursor i ara tindria el lloc que es mereix com a primer poeta esplèndid de Catalunya.
El tercer element, oh símbol perenne, és el Pi de les Tres Branques, que tendim a imaginar al clímax a mitjan segle XIX, quan Verdaguer el va immortalitzar en lletres. Però jo, que tinc un ull ciclopi, us puc assegurar que feia cinquanta braçades d’alçada i cent de copa quan Jaume I, sent un infant, hi va fer nit. I també que en un futur pròxim creixerà tan alt i fort que sostindrà tot sol l’estelada d’aquest poble.
