L’atracció menys famosa

A Barcelona hi ha l’avinguda del Tibidabo, el parc d’atraccions del Tibidabo i també hi ha una plaça del Tibidabo, cosa que desconeixia fins diumenge passat. No havia tornat a la Muntanya Màgica des que era petita i confesso que no era un lloc que m’agradés especialment. Sempre m’ha fet pànic que em posin cap per avall en una muntanya russa, em maregen les nòries i no m’agraden els núvols de sucre de color rosa. Per tot això i altres fòbies que tampoc cal explicar, els parcs d’atraccions no han tingut mai un lloc a la meva llista de prioritats per visitar quan viatjo. Ara que sóc mare, però, hi torno amb la meva filla petita per fer el mateix que van fer els meus pares amb mi: ensenyar-me l’Avió, la Talaia i el Carrousel.

La plaça del Tibidabo no és en absolut una plaça que vingui de passada. Te la trobes quan vas al parc d’atraccions i per anar-hi has de tenir moltes ganes de pujar muntanya i fer cames, perquè és a 500 metres d’altitud. És una plaça dura, amb un únic pi al mig que serveix com a rotonda perquè els cotxes facin la volta. Avui que és diumenge i és plena de gent em costa imaginar-me-la un dia entre setmana, a les 9.30h del matí, quan obre el restaurant. “És tranquil·la i solitària, més enllà de la visita de grups d’escolars o d’algun ciclista de muntanya que s’atura a esmorzar o fer un cafè per recuperar forces i tornar a baixar”, em diu l’Ana Belén Galán, que fa tres mesos que treballa al bar, l’antic Hotel Masia reconvertit ara en el quarter general dels treballadors.

L’Ana s’hi estarà tres mesos més, perquè els fan contractes de sis. Va vestida amb samarreta i gorra vermella, com tot l’ staff del Tibidabo, i és a l’entrada del bar per ajudar els clients amb la màquina expenedora de tiquets. Aquí t’ho porten a taula, però per demanar has de passar per la màquina. Una cervesa, una canya petita i una bossa de patates, 6,60 euros. Molt lluny dels 130 euros que ha pagat la Carolina Vidal per passar el dia al parc amb el marit, el fill de 6 anys i el nebot de 10. “Espero que no ens plogui, però amb el que hem pagat ens hi estarem sí o sí fins que tanquin”, diu, rient, mentre mira el cel, que amenaça pluja. Si el dia està núvol, com aquest diumenge, la boira pot arribar a cobrir bona part del parc. A la una del migdia el Sagrat Cor del temple que presideix la plaça gairebé ha desaparegut sota la boira. A més, com que hi ha centenars de bombolles de sabó flotant, la imatge és encara més curiosa. N’hi ha per tot arreu i vénen de la màquina que les fabrica dins del parc. Són el gran reclam dels més petits, que juguen a caçar-les, i també dels turistes armats amb pals de selfie que esperen que se n’acostin algunes fins on són per disparar i immortalitzar el seu somriure amb el temple expiatori al darrere.

La idea del doctor Andreu

Les escalinates d’aquest temple són una bona opció per agafar perspectiva de la plaça si no es vol seure i consumir al bar. Des d’aquí veus la nòria, la gent que fa cua per agafar el 111, el bus de barri que els portarà de nou cap a la ciutat, i també pots sentir el guirigall de la gent que és dins del parc. El Tibidabo és de l’any 1899, i això el converteix en el primer parc d’Espanya i en el segon més antic d’Europa. Quina gran idea va tenir el doctor Andreu, el de les famoses pastilles per a la tos, de construir dalt del cim més alt de Collserola aquest parc que avui continua sent un dels gran reclams turístics de la ciutat. Les dues hores llargues que hi seré hauré sentit parlar moltes llengües, algunes ben poc reconegudes.

Jo no hi anava des de petita i, en canvi, la Ignàsia Sesé hi ve com a mínim un cop a l’any. Té 90 anys i quatre filles. “I a cap d’elles li vaig posar Ignàsia!”, em diu, somrient. I em pregunta: “Digues... quantes Ignàsies has conegut tu a la vida?” Per a ella anar al Tibidabo és recordar els anys en què hi anava amb el seu marit, mort ja en fa onze. “Ell no, però jo pujava a totes les atraccions i repetia”, em diu amb la cara il·luminada per aquest record. La seva preferida era l’avió i també la muntanya russa. “No fa gaires anys va pujar al Dragon Khan”, m’explica la seva filla. “Si el restaurant fos el que hi havia abans ens hauríem quedat a dinar com fèiem sempre, però ara és un bar i quan surts fas olor de fregit”, em deixa anar la Ignàsia. I totes dues entren al cotxe en què han pujat fins a la plaça i em diuen adéu des de la finestra. És la primera Ignàsia que conec, però si als 90 puc estar com ella, jo també voldria dir-me’n.